A Europa hi ha més estats dels admesos en el club social de la ONU. Almenys, 4 mes: Nagorno-Karabagh, Osètia de Sud, Abkhàzia i Transnístria. Cadascun d’ells té plena sobirania política i econòmica i els països que en reclamen la seva sobirania (ja sigui Azerbaidjan en el primer cas, Geòrgia en el cas d’Osètia i d’Abkhàzia o Moldàvia en el cas de Transnistria) no en tenen cap tipus de control, ni polític, ni econòmic, ni social, ni militar.
I aprofitant estàvem per la zona, varem aprofitar per acostar-nos fins Tiraspol, capital de Transnistria, oficialment, República Moldava Pridnestroviana.
UNA MICA DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA
Transnistria se situa en una allargada franja a l’est del riu Dniéster, entre Moldàvia i Ucraïna. La capital del país, Tiraspol, té uns 160.000 habitants i està a mig camí de Chisinau (capital de Moldàvia) i Odessa (al sud de Ucraïna).
Durant l’Edat Mitjana, el territori va formar part del Rus de Kiiv, del Ducat de Lituània i de l’Imperio Otomà. Però a partir del 1792, passa a control de l’Imperi Rus.
Després de la Revolució Russa, el territori passa a formar part d’una Regió Autònoma Moldava, dins del territori de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Però amb l’expansionisme dels alemanys i els seus aliats durant la Segona Guerra Mundial, Transnístria és annexionada a Romania.
Quan Alemanya i els seus aliats perden la Segona Guerra Mundial, Transnístria passa a formar part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia, juntament amb el que actualment coneixem com l’estat de Moldàvia.
Amb el desmembrament de la Unió Soviètica, Moldàvia esdevé estat, però la part est del país, de majoria eslava i russòfana (a diferència de la part oest, on l’ètnia romanesa és la dominant) proclamen la República Moldava de Transniester que acaba desembocant en una Guerra Civil, el 1992, que guanyen els separatistes amb l’ajuda de Rússia. Un referèndum en 2006, guanyat pels favorables a la independència del país amb més d’un 97% dels vots, acaba de certificar la independència de facto del país.
Des de llavors, Transnístria esdevé un territori plenament sobirà, que emet la seva pròpia moneda (el ruble transnitri), on els seus habitants tenen el seu passaport transnitri i amb unes fronteres ben definides.
Moldàvia és una república multipartidista amb un president que és escollit per sufragi universal cada cinc anys. Tot i que el govern ha expressat que el sistema de govern no és comunista i que estan a favor d’una economia de mercat, els antics símbols soviètics, com la falç i el martell, que fins i tot trobem a l’escut del país, es poden veure repetidament per la capital.
COM ARRIBAR A TRANSNISTRIA
Una possibilitat és entrar des de Chisinau a primera hora del matí i sortir direcció Odessa per la tarda. Això és perfectament possible, donat que a l’estació d’autobusos (i segons alguns viatgers, a la de trens també) hi ha consignes per l’equipatge. Comptar que el trajecte des de Chisinau son unes 2 hores (comptant les parades a la frontera) i des d’Odessa, unes 3.
Nosaltres, en qualsevol cas, varem agafar un minibús a Chisinau al matí i vam tornar també cap a Chisinau, per la tarda.
A l’entrada del país has d’omplir un certificat amb les teves dades i entregar-lo a la policia de frontera. Tot va ser força ràpid. Ho tenen informatitzat. Et donen un resguard que has de mantenir fins la sortida. En principi pots estar dotze hores al país sense necessitat d’anar-te a registrar a la policia de Tiraspol. Si hi fas nit, per tant, caldrà registrar-se.
A la sortida sí que varem patir un intent d’extorsió a la frontera. Amb quatre soldats que els van fer entrar a la seva garita. Ens van retenir més de mitja hora mentre la resta del minibús esperava impacient (érem els únics estrangers) i el conductor pressionava a la policia de frontera i a nosaltres perquè alguna de les parts cedís. Ens van posar mil pegues per sortir del país, amb excuses diverses que nosaltres els varem rebatre, com que havíem estat massa hores al seu país o que no ens havíem registrat a la frontera d’entrada al país. Després d’uns quants crits per part nostra i per part d’una ciutadana russòfana que es va prestar a traduir el nostre anglès als policies, la discussió va acabar amb un “Go” per part dels policies. Al entrar al minibús, la gent ens va felicitar per no haver cedit, enlloc d’estar enfadats per haver tingut que esperar-nos.
També es pot entrar i sortir per tren. Però les freqüències son escasses, i sembla ser, que els trens molt més lents.
A Tiraspol, les parades de tren i autobús, estan una al costat de l’altre.
ALLOTJAR-SE A TIRAPOL
Nosaltres no varem fer nit a Tiraspol, i el cert és que fins fa ben poc, gairebé no hi havia cap hotel. Els poquíssims que hi havia eren vells hotels atrotinats de l’època soviètica. Les coses han canviat en els darrers anys i ara no només hi ha algun hotels ben nou (com el City Club o el Russia, amb bones crítiques) si no també algun hostel.
QUE VEURE A TIRASPOL
Tiraspol no és ciutat de grans monuments i museus. De fet, el que vam fer nosaltres és passejar per les seves avingudes i parcs. Quan arribes a l’estació d’autobús o tren, caldrà canviar diners. Hi ha un parell de cases de canvi just al davant de l’estació. Amb rubles de Transnístria a les mans, com si fossin bitllets del monopoly, en varem dirigir cap al carrer Lenin, tot passant pel parc Kirov i per la fàbrica de Licors Kvint. Curiosament, aquest fàbrica era un dels orgulls nacionals moldaus, però va quedar en territori transnitri. Entrem a la botiga i ens quedem amb ganes de comprar algun licor per portar a casa. En tenen de gustos afruitats i són molt barats.
Els noms dels carrers i de tot plegat, de fet, està escrit en alfabet cirílic. És curiós perquè l’idioma és el romanès, al igual que a Moldàvia, però transcrit a alfabet cirílic.
Passem uns quants carrers fins que arribem a l’avinguda 25 d’octubre, que és la principal. I d’aquí fins la Plaça de la Constitució. Tant l’avinguda, com la plaça tenen un aire eminentment soviètic. Molt amples, amb edificis ministerials a banda i banda i amb propaganda del país en forma de cartells. Això si, de cotxes als carrers, ben pocs. En això ens va recordar una mica Pyongyang.
A la Plaça i els vorals hi destaquen una bonica església ortodoxa, un tanc que ha quedat com a commemoració de la Guerra que els va portar a la independència, el cementiri dels herois de la pàtria, on hi ha els noms dels caiguts a la guerra de secessió i la flama al soldat desconegut. També hi ha una petita capella i un parc ben gran amb l’estàtua d’Alexander Suvorov, heroi rus que va lluitar contra turcs i polonesos al segle XVIII i el Teatre Nacional, del que podem entrar al vestíbul, però no a la platea, doncs si està representant alguna obra.
Ben a prop, també hi ha el parlament, amb l’escut de la falç i el martell (omnipresent al país) i l’estàtua de Lenin al seu davant.
Dinem a la mateixa plaça, en una pizzeria d’una cadena moldava. Els empleats parlen anglès.
Havent dinat, encara donem una volta, tot travessant un pont sobre el riu Dniester. A la riba sud hi ha fet una petita platja artificial. Com que fa força calor, hi ha molts nois i noies prenent el sol.
Tornem a l’estació, per agafar un autobús que ens retorni a Moldàvia. De tornada passem per davant de les ambaixades de Abkhazia i Ossètia, dos països, al igual que Transnístria, independents de facto, però que no formen part de la ONU.