El Bosc ennuvolat Monteverde i la Reserva Santa Elena suposen un dels llocs turístics de Costa Rica per antonomàsia, que no hauria de faltar en cap viatge a Costa Rica. Per gaudir de la terra dels cuáqueros, ens hem tingut de desplaçar des de la Fortuna, fins a Monteverde.
COM ANAR DE LA FORTUNA A MONTEVERDE
El camí de La Fortuna a Monteverde és un del més difícils de recórrer en automòbil. És un continu de pujades i baixades en una carretera sense asfaltar que més aviat sembla un pedregal. Segons ens diuen, això és degut a que els mateixos habitants de Monteverde han evitat fer pressió sobre les autoritats per tal de que els millorin els accessos. Amb això, volen limitar l’impacte del turisme i així fer-lo més sostenible per tal de que les seves condicions de vida original no es vegin dràsticament modificades.
I és que la comunitat de Monteverde, els cuàqueros és realment especial. Inicialment va ser formada per nord americans d’Alabama que a mitjan segle passat van comprar terrenys a la zona de Monteverde. Els cuàqueros volien viuen una vida retirada i tranquil.la. Per això es van associar en una sèrie de cooperatives agrícoles i ramaderes, alhora que es dedicaven a atendre l’entorn on vivien. D’aquestes cooperatives n’ha nascut el formatge més famós del país: el formatge de Monteverde, que es produeix a la famosa lleteria del poble. A més, també es produeixen mantega i batuts.
Però si hem vingut a Monteverde és perquè aquí hi ha un dels últims reductes de bosc ennuvolat del país, repartit en dues reserves separades per pocs quilòmetres: la Reserva del Bosque Nuboso de Monteverde i la Reserva de Santa Elena.
Tot i que vam valorar de fer tot el trajecte des de la Fortuna amb 4×4, al final, per tal d’estalviar-nos el suplici de la carretera hem agafat el que aquí anomenen trajecte jeep-boat-jeep. O sia, anem fins al Llac Arenal en buseta, allà agafem una barca de motor que ens deixarà a la ribera oposada del llac artificial, tot deixant al darrera el Volcà Arenal, i un cop allà, agafem una segona buseta que ens portarà pel dramàtics camins de carro fins a Monteverde. Així en poc més de tres hores fem el trajecte complert i arribem al petit poble de Santa Elena, que és un dels dos nuclis que hi ha a la zona, i sobretot on hi ha la majoria de turisme de mitjà i baix pressupost.
Sort que no hem llogat un cotxe per arribar fins aquí. Hauria sigut de ben segur, una experiència gens positiva. Vam conèixer unes catalanes de Reus a les Termes Tabacón que havien de fer el en cotxe de lloguer i suposem que ho passaran força malament per recórrer aquest trajecte tan dolent.
La buseta, amb set turistes més, para al davant de la Pensión Santa Elena, de la que en tenim excel.lents referències. És un alberg molt senzill amb gran vocació de servei gràcies a un personal realment agradable i amb moltes ganes d’ajudar als viatgers. Tot i que les habitacions són espartanes, estan netes i tenen bany privat amb aigua calenta. Després de negociar el preu ens hi quedem per vint dòlars.
GAUDINT DEL BOSC ENNUVOLAT MONTEVERDE I DE LA RESERVA SANTA ELENA
I de seguida, sense temps per reposar, ens apuntem a un canopy tour que surt en uns minuts. El canopy o tirolina com ho coneixem a casa nostra, és un dels esports d’aventura més recurrents a Costa Rica i segons sembla, és a a la zona de Monteverde on millors canopy hi ha. L’últim tour del dia, de l’empresa local Selvatura surt en uns minuts i decidim contractar-lo només arribar a Santa Elena. A més, farem el tour del sender del bosc ennuvolat del costat de la Reserva Santa Elena a través d’un conjunt de ponts penjants que ens han dit que són realment espectaculars. Ens venen a buscar a l’alberg en buseta. Tot per quaranta dòlars, preu que ens sembla prou raonable.
Quan arribem al Selvatura Park, el primer que fem és el recorregut pels ponts penjants. Plànol en mà, ens disposem a fer el sender que passa a través de vuit grans estructures de ferro, algunes de fins a 150 metres de llargada i a 70 metres d’alçada que es van succeint al llarg del camí, que té uns tres quilòmetres de recorregut i que completem en gairebé dues hores.
El millor és que gràcies a l’alçada a la que estan els ponts, pots passar just per sobre la cúpula arbòria, veient el bosc ennuvolat des d’una nova perspectiva. Aquest bosc, per ser a més de mil cinc cents metres d’alçada està ple de plantes epífites. És a dir, plantes que aprofiten el tronc de l’arbre per viure-hi, però que no el parasiten. Aquest és el bosc més viu que hem vist, sobretot a nivell de flora. Els arbres són colonitzats de dalt a baix per molsa o tot tipus de plantes. Les lianes són arreu. Els arbres, centenaris, no en va és un bosc primari, s’aixequen a cinquanta metres de terra. L’espectacle és exuberant i el trajecte molt interessant, tot i que, com ja ens havien advertit, no hi veiem massa animals. I és que a més atapeït és un bosc, més difícil és veure-hi fauna, segons ens expliquen. La veritat és que l’espectacls dels ponts penjants del Selvatura Park val molt la pena.
I després del recorregut a peu és hora de posar-se casc i arnés i llançar-se a l’aventura de la tirolina. L’adrenalina et puja fins fer-te bullis la sang. La Isa és la més valenta del grup i és la primera a tirar-se. Entre els integrants del grup hi ha una àvia alemanya de setanta-vuit anys! Pensem que no es tirarà però ens equivoquen de bat a bat. Caram si es llença al buit! I amb quina empenta, com si fos una adolescent. De fet, sembla de les més valentes del grup. I és que aquestes tirolines no són pas com les dels Pirineus. N’hi ha alguna de gairebé sis cents metres de longitud i que passa a cent cinquanta metres del terra. Espectacle no apte per cardíacs o vertiginosos.
Acabem suats però amb l’excitació al cent per cent. La visita al canopy del Selvatura Park ha estat un dels moments més espectaculars del viatge. En fi, que a Catalunya no fem mai esport d’aventura i aquí, que si ara toca ràfting, ara tirolina, ara treking,… Tornar en forma a Mataró sí que hi tornarem.
Quan tornem a Santa Elena donem una volta pel poble. En realitat són tres carrers amb vida que en un quart d’hora estan vistos. Entrem al supermercat on comprem cafè de Monteverde, que també és famós i provisions per demà, que agafarem un autobús de bon matí per anar cap a Nicaragua.
Després ens acostem a una agència local i agafem bitllets de l’autobús de Transnica que ens ha de portar direcció nord, cap a Rivas, ja passada la frontera amb Nicaragua. Haurem de matinar perquè l’autobús passa per la carretera Panamerica que està a hora i mitja d’aquí.
Sopem al Restaurant Blue Morpho que ens sembla el més bonic del poble. La cervesa no està massa freda però l’ambientació és bonica i mengem bé. Fem un brindis per Costa Rica. Demà abandonarem aquest país que per sempre més restarà al nostre cor.