Site icon Mil Viatges

KOSOVO. Viatge a l’estat més jove d’Europa.

Kosovo és l’estat més jove d’ després de declarar de forma unilateral la independència de Sèrbia el 17 de febrer de 2008. Va ser un dels destins que vam conèixer l’estiu de 2012, quan vam recórrer part dels Balcans, un dels punts més calents d’ els últims 25 anys.

Entrant per Sèrbia i sortint per Albània, vam decidir de fer una incursió al nou estat, tot utilitzant el cotxe que havíem llogat a Skopje, la capital de Macedònia. Va ser una estada de 14 hores que ens va permetre conèixer 3 enclavaments del país: , la capital; , un dels bastions de l’ortodòxia Sèrbia al país i Prizren, un preciós i encantador poblet.

Cal dir que la població kosovar és majoritàriament d’ètnia albanesa (un 88%). En canvi, a diferència d’Albània, la religió predominant a Kosovo és l’Islam, que professa el 96% dels kosovars. En canvi a Albània, un 42% de la població és cristiana i els musulmans representen el 39%. Tot i les diferència religioses entre els dos estats, no són poques les veus a banda i banda de la frontera que creuen que finalment els dos països es podrien acabar unint en un de sol.

Des de la independència de Kosovo, son més de 100 països els que han reconegut internacionalment la escissió. Entre ells, 23 dels 28 països de la Unió Europea. No ha estat així per part d’Espanya, de manera que no és infreqüent que el kosovar miri amb cert recel el viatger amb passaport espanyol.

COM ANAR A KOSOVO DES DE SKOPJE, MACEDONIA.

Els quatre estats que envolten Kosovo son Sèrbia (al nord), Montenegro (a l’oest), Albània (al sud-oest) i Macedònia (al sud-est). Donat que la frontera amb Sèrbia està sovint tancada i quan no ho està, sol ser força problemàtica, el més habitual és entrar al país per Albània o per Macedònia

Des de Skopje, la capital de Macedònia, hi ha diversos autobusos que la connecten amb Pristina i alguns (pocs) amb Prizren. El trajecte de Skopje a Pristina no son més de 90 quilòmetres, que duren unes tres hores en autobús (inclosa la parada a la frontera) i unes dues, en cotxe particular. La carretera és acceptable.

Des d’Albània, hi ha una un munt d’autobusos que uneixen Tirana amb Pristina. Els gairebé 300 quilòmetres que hi ha entre les dos capitals han vist reduït a la meitat el temps de viatge des de que el 2010 es va inaugurar la polèmica carretera patriòtica que uneix les dues capitals. Es tracta en realitat d’una autopista que fa que en poc més de tres hores puguis fer el trajecte. Aquesta obra, ha estat polèmica pel seu elevadíssim cost i perquè per alguns sectors de la societat civil kosovar es tracta d’un intent per part d’Albània, d’estendre la seva influència sobre Kosovo, amb el fi de crear una Gran Albània.

Nosaltres vam llogar un cotxe a Skopje, capital macedònia. Això ens va permetre moure’ns amb llibertat pel nou estat i poder visitar en una mateixa jornada, Graçanica, Pristina i Prizren, per tornar a dormir a Skopje, on teníem llogat un apartament. No vam tenir cap problema a les fronteres. Els tràmits van ser ràpids i només a l’entrada a Kosovo, de bon matí, hi havia una cua de cotxes que ens va fer esperar una mitja hora a que arribés el nostre torn.

GRAÇANICA

Uns 10 quilòmetres abans d’arribar a la capital kosovar hi ha la petita població de Graçanica. Aquesta població és el bastió dels serbis que viuen al sud del riu Ibar, és per això que les mesures de seguretat d’accentuen a mesura que arribem al monestir de Graçanica. En aquesta zona, els serbis son el 85% de la població, pel que és habitual veure els cartells escrits en ciríl.lic.

El monestir de Graçanica és una de les seus més importants de la ortodòxia sèrbia a Kosovo i forma part de la llista del Patrimoni de la Humanitat. Va ser fundat el 1321 pel rei serbi Stefan Uros II Milutin, sobre les runes d’una església anterior del segle XIII, que alhora havia sigut construïda sobre una basílica paleocristiana del segle VI. El monestir, i sobretot l’església, ha patit diversos danys, sobretot, per parts dels turcs que, a partir del 1379 i fins a finals del segle XVII l’han atacada diverses vegades. Després de la segona guerra mundial va ser renovat per un grup de monges, que son ara les encarregades de mantenir el culte del recinte.

En certa manera, des de finals del segle XX, amb les diverses guerres balcàniques, Graçanica s’ha convertit no només en un important centre religiós pels serbis de la zona, si no també en un centre cultural, polític i nacional, per aquesta comunitat, que encara considera Kosovo com a part de la Gran Sèrbia. La importància del monestir pels serbis és tal, que va ser triat per decorar el revers de la moneda sèrbia de 200 dinars.

El Monestir de Graçanica suposa la culminació de l’art medieval serbi. Té forma de creu doble, una dins de l’altre. Després de travessar el nàrtex, que es va afegir al segle XIV, entres dins de l’església on un munt d’extraordinàries pintures al fresc ens donen la benvinguda. Una cúpula bizantina descansa sobre quatre pilars. No hi ha ni un racó sense pintar, com a la majoria d’esglésies ortodoxes.  Hi dominen escenes de la vida de Jesús i del calendari eclesiàstic.  A l’atri hi veiem les pintures del fundadors, el rei Milutin i la seva mare, la reina Helene d’Anjou, pintats com a monjo i monja, respectivament. També trobem l’arbre genealògic de la dinastia Nemanjic, que està format per 16 retrats. També hi ha pintures que fan referència a l’antic testament. El nàrtex, afegit posteriorment,  està igualment decorat de forma profusa.

Després de visitar l’interior, fem unes quantes fotografies des de fora, mentre veiem que algunes monges entren i surten de l’església.


PRISTINA

Visitat el monestir, prenem novament el cotxe, per dirigir-nos a la capital del país, Pristina. Per recórrer els 10 quilòmetres que disten Graçanica de Pristina no tardem més de 10 minuts. Ara bé, trobar el centre històric i ubicar-nos amb els mapes que hem tret d’internet no és tan fàcil. De manera que entre l’embús de transit que hi ha i que alguns carrers estan tallats, no aparquem fins al cap de gairebé tres quarts d’hora. Finalment optem per un petit parking que hi ha en un descampat. Allà ens guardaran el cotxe per un euro l’hora.

A Pristina hi viuen unes 200.000 persones. És doncs, una ciutat mitjana i de seguida veiem, que es tracta d’una ciutat en renovació. Moltes obres arreu. El que cal fer a Pristina és perdre’s pel centre històric, descobrint petites terrasses, mesquites, basars diversos i alguns carrers peatonals.

A partir del carrer Nazim Gafurri anem coneixent els diversos punts d’interès, com la Mesquita  Çarshia (del mercat), que és la més antiga de la ciutat i que va ser manada construir pel Sultà Beyazit,  la Mesquita Jashar Pasha, del segle XVI o la Mesquita Fatih (construïda el 1461 pel Sultà Mehmet II , el conqueridor de Constantinoble)  just al costat de la Torre del Rellotge. Aquesta torre del rellotge, de 26 metres d’altura i que (omnipresent a tots els mercats de l’imperi otomà) no només marcava les hores, si no que indicava quan els treballadors del veí basar havien de deixar la feina per dedicar-se a cadascuna de les 5 oracions diàries que l’Islam té com a precepte.






Ben a prop de la mesquita del mercat hi trobem la única de les fonts otomanes que queda dempeus, la Font Shardevani. A escassos metres de la font hi ha un cridaner edifici groc mostassa, ben pintat, que crida l’atenció.  És el  Museu de Kosovo, que està situat en un bell edifici d’estil austríac. Segons sembla, el ric patrimoni del museu va ser portat a Belgrado abans de que comencessin els disturbis l’any 1998, i la majoria d’ells ja no han tornat més.  Com que anem justos de temps decidim no entrar-hi tot i que la nostra guia, explica que l’exhibició permanent és força interessant, explicant la vida a Kosovo durant l’antiguitat, remuntant-se als períodes Iliri, dardnià i romà.

Com veiem, la majoria d’edificis antics de la ciutat tenen a veure amb el passat otomà de la ciutat.  També el basar és de l’època otomana, tot i que va ser destruït cap el 1950. La reconstrucció però, ha recuperat l’antiga atmosfera, i és un lloc per perdre-s’hi una bona estona.  En el basar, i de fet, a molts altres indrets ens adonem que els kosovars porten un característic barret blanc de llana, el plis. Aprofitem per comprar una samarreta de Kosovo per en Marc, que té 4 anys.

Finalment, ens trobem el Monument al Germanor i la Unitat, d’època iugoslava. Es tracta d’una escultura formada per la unió de tres columnes de 15 metres d’alçada, que feia ressò de la convivència entre albanesos, serbis i montenegrins a Kosovo, les tres ètnies que convivien a Kosovo durant els anys del Mariscal Tito (de fet, montenegrins i serbis son estrictament la mateixa ètnia). El terme Germanor i Unitat, era un dels preferits pels iugoslaus que volien minimitzar l’evident predomini dels albanesos en aquesta part dels balcans.

Després de donar una bona volta per centre històric de Pristina (en realitat el més interessant) dinem (molt bé) en un dels diversos restaurants que trobem a la zona.

Després tornem al cotxe, amb la idea de dirigir-nos a Prizren, el temps passa ràpidament i volem tenir temps suficient per visitar aquesta població que diuen que és la més bonica del país.

PRIZREN

De Pristina a Prizren hi ha poc més d’una hora i quart de viatge i menys de 90 quilòmetres. Tot i no tractar-se d’una autopista, la carretera no està en mal estat. El més emprenyador és sortir de Pristina, on no és fàcil ni agradable conduir. Un cop arribem a la bonica població de Prizren, deixem el cotxe ben a prop del centre històric i ens disposem a gaudir del que se suposa que és el nucli urbà més bonic de Kosovo.

Prizren és una ciutat de gairebé 200.000 habitants, però el seu centre històric és reduït i es visita a peu. És realment una bucòlica i encantadora població, on una bona part dels seus carrers són peatonals, un petit riu, travessat per múltiples ponts de pedra, travessa el nucli històric i les fonts, les mesquites i les esglésies ortodoxes es troben aquí i allà, al llarg del recorregut que farem a la població. A més, hi ha una bona quantitat de restaurants i terrasses, així com diversos hotels, fet que ens confirma que Prizren és de ben segur, la població més turística del país i que no hauria sigut mala idea quedar-se a dormir aquí. Nosaltres, però tenim unes tres hores per gaudir del centre històric, doncs després cal tornar a Macedònia.

La història ha donat moltes voltes a Prizren. La població va passar per mans romanes, búlgares i albaneses, abans de que fos conquerida pel príncep serbi Stefan Nemanja, a principis del segle XII. Finalment però, els otomans van conquerir Kosovo el 1454, i un any després va caure Prizren, que va passar a ser la capital del Vilayet o província otomana de Prizren. És per això, que hi ha un  munt de mesquites a Prizren, i de fet, a tot Kosovo, i que la religió predominant és l’Islam.

Després de la Primera Guerra Mundial i amb la desintegració de l’Imperi Otomà, Prizren va tornar a mans sèrbies, tot i que la seva població majoritària era d’ètnia albanesa. Es consumava la separació dels albanesos en dos estats: al sud, Albània i al nord, Kosovo que quedava integrat a Sèrbia i que amb el devenir del temps acabaria formant part de la Iugoslàvia.

El vandalisme de finals del segle XX, provocat per les diverses guerres entre serbis i kosovars no va acabar amb la ciutat i amb bona part dels monuments històrics de miracle. Si primer van ser els serbis els que van atacar les mesquites i el que fes referència a la majoria albanesa i musulmana de Prizren, el 1999, quan van canviar les tornes i el 2004, fan ser els albano-kosovars els que no van dubtar a atacar, cremar i destruir les esglésies ortodoxes i diverses cases sèrbies properes a la fortalesa. Fins a vuit esglésies van ser cremades o destruïdes.



En deixar el cotxe, el primer que fem es acostar-nos a la preciosa plaça central Shadervan.

Per arribar a la plaça hem travessat el riu pel preciós Pont de Pedra, de tres arcs i que va ser el primer a travessar el riu. És originari del segle XVI, tot i que l’actual és una reconstrucció de finals del segle XX, doncs el primer se’l va emportar unes riuades de finals de segle XX.

Al bell mig de la plaça Shadervan hi ha una font, d’on segons sembla qui en beu aigua, té assegurat tornar a la població. Com que Prizrem sembla prou bonic, no dubtem a abeurar-nos. La plaça, molt cuca, és plena de terrasses amb restaurants i bars.

A pocs metres de la plaça trobem una de les més de dues dotzenes de mesquites que hi ha a la població i de ben segur la més interessant, la mesquita Sinan Pacha, del 1615. És una mesquita d’estil otomà, com la majoria, i que no desentonaria pas a Istambul. Disposa d’un pòrtic, que ha estat recentment reconstruït, que dóna pas a la sala d’oració que és culminada per una bella cúpula, d’estil clàssic otomà. Al costat, el seu bell i esvelt minaret, apunta al cel.

El nostre passeig per Prizren toparà amb una pila de precioses mesquites i també amb diverses esglésies i monestirs ortodoxes (com les esglésies de Sant Nicolau i San Jordi, ben properes a la plaça Shadervan), que estan custodiades actualment per la KFOR. També trobem la Catedral de Nostra Senyora del Perpetu Auxili, que és la institució catòlica més important de la ciutat. És una església de tres naus d’inspiració italiana i que data de 1870.

També passem per diverses tekke o cases típiques de l’època otomana, el passeig per Prizren és realment entretingut. El que no arribem a fer, i és una pena, és pujar a la fortalesa , el Kaljaja, que es troba dalt de tot del turó de 500 metres d’alçada de Cvilen i des dels que es poden contemplar unes estupendes vistes de la població.  En aquest turó privilegiat hi hagut una fortalesa des de temps immemorials, però l’actual va ser remodelada en l’època bizantina, i posteriorment otomana, i va funcionar com a fortalesa fins el 1912. Des de llavors, s’ha sumit en l’abandonament, tot i que sembla ser que s’està destinant un pressupost per la seva reconstrucció. No hi pugem, donat que es comença a fer fosc i cal tornar a Skopje.

Abans d’anar a buscar el cotxe, prenem un gelat en una de les gelateries que trobem prop de la plaça Shedervan, travessem el pont de pedra i veiem, ni que sigui des de fora, el vell hammam otomà. Finalment, ens acostem fins a l’església ortodoxa sèrbia de Nostra Senyora de Ljevis, que actualment està en un estat ruïnós que no permet l’entrada i està protegida, com les altres, per les forces del KFOR. Es tracta d’un extraordinari exemple d’arquitectura bizantina que data dels segles IX a XI. Aquesta església va ser convertida en mesquita durant el període otomà, però a la caiguda de l’imperi, el 1912, va ser novament reconvertida en església ortodoxa. L’església, que ara està sota la protecció de la UNESCO, va ser fortament damnificada durant els disturbis de 1999, i per si no fos poc, va ser cremada el 2004. Els frescos interiors estan en fase de restauració, però de moment l’església està tancada al públic.

Agafem el cotxe cap a les set del vespre. De Prizren a Skopje hi ha un parell d’hores ben bones. La carretera no està en mal estat, però passem alguna collada amb força corbes i no està massa ben indicat, de manera que ens perdem i hem de preguntar. Es va fent fosc i els últims quilòmetres fins la frontera i els darrers fins arribar a la capital macedònia els fem de nit, just el que no volíem.

Si tornéssim a repetir, faríem nit a Prizren i probablement des d’allà, hauríem visitat algun enclavament serbi important com els de Decani o Pec, que tenen també esglésies ortodoxes que formen part del Patrimoni de la Humanitat.


Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX!!!

Suscríbete al blog


Puedes darte de baja en cualquier momento haciendo clic en el enlace al pie de página de nuestros correos electrónicos. Para obtener información sobre nuestras prácticas de privacidad, visita nuestro sitio web.

Usamos Mailchimp como nuestra plataforma de newsletters. Al hacer clic a continuación para suscribirte, aceptas que tu información será transferida a Mailchimp para su procesamiento. Obtén más información sobre las prácticas de privacidad de Mailchimp aquí.

Exit mobile version