La visita al Museu del Genocidi Cambodjà de Tuol Sleng S-21, la presó d’alta seguretat que els Jemers Vermells van establir a la capital de Cambotja, Phnom Penh és una de les visites més dures que es poden fer a Cambotja i de fet, a tot el món, però també una lliçó d’història contemporània i del patiment extrem al que van ser sotmesos milions de cambodjans fa només uns anys.
Un avió de la companyia aèria low cost, Air Asia, ens ha portat de Kuala Lumpur, capital de Malàisia a Pnom Penh, la capital de Cambotja, un dels països més pobres del sud est asiàtic i que poc a poc va despertant de l’horrible dictadura a la que va ser sotmesa durant gairebé quatre llargs anys (del 1975 al 1979) per part dels Jemers Vermells de Pol Pot.
Ferides que encara ara es podem trobar obertes a la població d’aquest poble i de la que en volem conèixer una mica la seva història i en particular, de l’infern dels Jemers Vermells.
Passem el control de passaport de l’aeroport internacional de Phnom Penh i paguem els 25 dòlars americans pel visat. Anem a recollir l’equipatge i és llavors que ens adonem que al visat d’en Marc, que té 5 anys, hi posa “free”, tot i que també ens han cobrat els 25 dòlars. Tornem enrere i parlem amb el funcionari que ens ha cobrat pel visat, que sense queixar-se i sabedor que ens ha intentat estafar, ens torna els 25 dòlars d’en Marc sense posar cap pega, ni tampoc sense donar cap explicació o disculpar-se. Després llegirem que aquesta és una pràctica habitual, però que tampoc posen cap impediment en retornar-te els diners si reclames.
Recollim les maletes facturades i de seguida trobem uns stands on contractar el transport a l’hotel a preu fixe. Millor, doncs així ens estalviem negociar. Podem triar entre taxi i tuk tuk. Com que a en Marc li encanta anar en tuk tuk, decidim contractar els serveis dun tuktukaire, que en poc més d’un quart d’hora ens acosta al nostre hotel.
Deixem l’equipatge i baixem a dinar. A Phnom Penh no hi falten restaurants, sobretot a la ribera del riu, a la zona del Sisowath Quay, just davant del Palau Reial i del Wat Ounalon. Però nosaltres dinem ràpid i prop de l’hotel, perquè l’objectiu per avui és la visita a la presó d’alta seguretat Tuol Sleng o Museu del Genocidi de Cambodjà, que serà, a ben segur la visita mes dura de tot el viatge i que ens revelarà alguna de les atrocitats més grans que l’infern de Pol Pot i el Jemers Vermells van sotmetre a la població.
L’INFERN DELS JEMERS VERMELLS o KHMERS VERMELLS
El 1975 a Cambodja hi manava la dictadura militar del general Lon Nol, que es mantenia al poder des de feia cinc anys. El país s’havia vist involucrat en la guerra del Vietnam on els Estats Units recolzaven Vietnam del Sur, que combatia contra el ferotge i comunista Vietcong de Vietnam del Nord. Eren èpoques en que sovintejaven els bombardejos a la capital cambotjana, de manera que els seus ciutadans no van veure amb mals ulls que Pol Pot i els Jemers Vermells (també anomenats Khmers Vermells) derroquessin el general Lol Nol i entressin triomfants a Phnom Penh, el 17 d’abril de 1975, per fundar la Kampuchea Democràtica, una dictadura d’extrema esquerra, de caire maoista.
La biografia de Pol Pot ens explica que el dictador cambodjà havia après sobre el comunisme, el maoisme i l’anticolonialisme, mentre estudiava a la Sorbona parissina i que havia aprofundit en el coneixement d’aquestes matèries al unir-se a diversos moviments anticolonialistes, com els de Vietnam, que eren liderats per Ho Chi Min.
Poc es pensaven els cambodjans que el remei seria pitjor que la malaltia i que l’infern dels Jemers Vermells seria molt pitjor que de la dictadura militar. Els Jemers Vermells de Pol Pot propugnaven una societat absolutament rural, de manera no van dubtar a destruir tota fàbrica que fos signe de progrés, alhora que van manar matar a tots els intel.lectuals i fins i tot, a tothom que tingués certs estudis o que en pogués impartir. Mestres, metges, infermeres, escriptors, estudiants, advocats…tots ells eren acusats d’estar contaminats per idees capitalistes i van ser assassinats després de judicis sumaríssims o deportats a camps de concentració i extermini, com els Killing Fields, on finalment eren exterminats en massa.
La bogeria va ser tal, que 48 hores després de l’entrada triomfant a Phnom Penh, Pol Pot i els Jemers Vermells van manar que tothom abandonés la ciutat i que es dirigís al camp. Volia una societat no només comunista, si no absolutament rural.
Tot això va donar lloc a un seguit de fam, que juntament amb els programes d’extermini, van suposar que durant els gairebé quatre anys de poder de Pol Pot i els Jemers Vermells, morís una quarta part de la població de Cambotja, més de 2 milions de persones.
Va ser una època en que només els nens es considerava purs, per no haver mantingut abans cap vincle amb el capitalisme. Es va promoure l’anulació de qualsevol vincle afectiu entre amics i familiars, de manera que no era estrany que els propis fills delatessin els pares i que aquests fossin assassinats pels Jemers Vermells.
No va ser fins a principis del 1979, que els Jemers Vermells van ser apartats del poder, amb l’entrada de les tropes vietnamites a Phnom Penh, el 7 de gener de 1979.
Però el país estava dessolat, amb un índex de pobresa extrem, sense cap tipus d’indústria i sense cap professional, doncs tots havien sigut morts durant el llarg hivern de la dictadura de Pol Pot i els Jemers Vermells.
Els Jemers Vermells no es van extingir de cop, doncs molts d’ells es van retirar a la selva cambodjana de l’oest del país, a la zona fronterera amb Laos i Tailàndia, des d’on van seguir combatent a l’estat i sembrant el caos, donada la gran quantitat de mines antipersones que havien col.locat arreu del país. És per això que encara ara, podem veure a Cambotja, una enorme quantitat de mutilats, que proven de sobreviure, com poden, sovint gràcies a les ajudes de les organitzacions no governamentals, donada l’escassa política social que el país es pot permetre.
De fet, i per vergonya de l’espècie humana, no va ser poca la comunitat internacional que no només va permetre la persistència dels Jemers Vermells, fins i tot, un cop havien perdut el control de Cambotja. Fins a finals del anys 90, governs de la importància de la Unió Soviètica, la Xina, i fins i tot, els Estats Units, van considerar als Jemers Vermells, legítims opositors al règim vigent en aquell moment i que els havia derrotat, tot i que a la cúpula del poder, hi seguien manant Pol Pot i tot el conjunt de generals que havien portat a terme un dels pitjors episodis de la història de la humanitat. De fet, fins el 1991, la comunitat internacional considerava que el govern legítim de Cambotja era el dels Jemers Vermells, quan amb la fi de la guerra freda, la caiguda del Mur de Berlín i el desmembrament de la URSS, els Estats Units els hi retiren aquest reconeixement de la legitimitat, i de seguida, la Xina acaba per fer el mateix. Els Jemers Vermells van ser il.legalitzats finalment el 1994, tot i que lamentablement, bona part dels seus màxims mandataris mai van ser portats a judici.
MUSEU DEL GENOCIDI CAMBODJÀ DE TUOL SLENG o S-21.
Arribem a Tuol Sleng en pocs minuts. Com que la presó està a uns 5 quilòmetres del centre hem agafat un tuk tuk.
Tuol Sleng, que primerament va ser una escola, es va convertir en temps de l’infern dels Jemers Vermells, en una de les presons d’alta seguretat del règim, famosa per les atrocitats i tortures que en ella s’hi practicaven. Ara és el Museu del Genocidi Cambodjà. Una autèntica casa dels horrors.
Si no fos pel fil ferro amb espines que envolta els murs de l’antiga escola, res no faria pensar que l’interior de l’edifici, en plena ciutat, hagués sigut un dels pitjors escenaris de la recent història del segle XX.
Els edificis del Museu del Genocidi de Tuol Sleng estan distribuïts al voltant de 2 patis, el primer dels quals, enjardinat, el trobem només entrar per la porta principal. Els edificis, de tres plantes, eren les antigues aules de l’escola, que van ser transformades en temps record, en cel.les per recloure a tot aquell que fos sospitós de col.laborar amb l’antic règim. Qualsevol mínima denúncia per part d’un ciutadà era motiu suficient per recloure el sospitós, sovint amb la seva família sencera. En els pisos superiors es pot veure com les aules van ser transformades en minúscules cel.les gràcies a envans de fusta, o a en altres aules, gràcies a construccions de maó. La planta baixa és encara més terrorífica, doncs es tracta d’un autèntic museu de les tortures, on s’exhibeix part dels aparells que els Jemers Vermells de Pol Pot utilitzaven per atemorir i torturar la població. Cubells per enfonsar el cap, aparells per arrencar les ungles, els esquelets metal.lics dels llits on s’executaven les tortures…tot això en unes aules, ara despintades pel pas del temps, amb les finestres enreixades i amb fotografies de tan infausta època penjades a les parets, sovint de retrats que els mateixos executors feien als presos. Fotografies de cossos inerts ja, però encara plens de sang, per la recent tortura final soferta. Tot això fa encara més difícil la visita. De fet és de les poques vegades que hem tingut de treure en Marc d’un edifici (o almenys de les aules més dures).
En altres aules del Museu del Genocidi Cambodjà, entre documents de l’època, hi trobem milers de fotografies en blanc i negre d’alguns dels cambodjans que van passar per Tuol Sleng. Sembla ser que la documentació metòdica era una senya d’identitat de Tuol Sleng. Els presos eren identificats i es documentava exactament el moment d’entrada, de sortida (sovint amb els peus per endavant o en direcció als Camps de la Mort), els interrogatoris i tortures que havien patit o les acusacions que havien rebut. Tot metòdicament documentat. Fins i tot, a molts cambodjans se’ls fotografiava un cop havien patit la tortura, plens de sang o fins i tot, ja morts.
Un autèntic patiment de visita, però res comparat amb el que dia a dia havien de patir els que durant més de tres anys van ser allotjats en tan macabre recinte.
La visita a al Museu del Genocidi de Tuol Sleng transcorre en un silenci sepulcral, que recorda el que vam viure a la visita al camp de concentració d’Auschwitz , al Museu de la Pau d’Hiroshima o el Museu de Txernòbil a Kiev. Es fa difícil articular paraula davant de tanta atrocitat. Ningú diu res. Els visitants mirem el que veiem a les aules, i de tant en tant, sortim a respirar aire fresc al pati.
La visita al S-21 o Presó d’alta seguretat de Tuol Sleng és una de les més dures que hem realitzat durant el nostres viatges, però sense cap mena de dubte, imprescindible de fer a Cambotja. Una lliçó d’Història Contemporània, doncs això va succeir fa ben pocs anys, i de fet, molts dels braços executors de Tuol Sleng son vius encara. I molts d’ells, en absoluta llibertat, doncs ni molt menys es va aconseguir jutjar a tots els torturadors.
Estem hora i mitja visitant el Museu del Genocidi Cambodjà i quan acabem decidim anar cap a la ribera del riu. Es hora de descansar de les emocions viscudes, tot i que el que hem vist en aquest Museu del Genocidi o presó d’alta seguretat de Tuol Sleng restarà per sempre més a la nostra memòria, com a representació de l’infern que Pol Pot i els Jemers Vermells van instaurar a Cambodja.