Palmira, la ciutat de la Reina Zenòbia de Palmira, encarna la defensa d’un petit estat davant d’un Imperi, el romà. La Reina Zenòbia va declarar Palmira ciutat independent de Roma, però la metròpoli va acabar sotmetent la ciutat del desert siri, després d’una de les més grans històries de coratge per part d’un poble. La visita a Palmira era –quan visitar Síria era possible-, una de les més extraordinaries del preciós país de l’Orient Mitjà, ara reduït, lamentablement a runes.
Tot i que dormim els primers quilòmetres, poc a poc ens anem despertant i aprofitem per preguntar al Radwan sobre el seu país. Temes com l’educació, la salut o la regió se succeeixen. Ens explica (en un perfecte castellà fruit dels quatre anys que va estar estudiant enginyeria a Cuba) que ell és musulmà, però com molts altres, ni resa cinc vegades al dia, ni deixa de menjar porc si li ve de gust, ni deixa de beure si surt amb els amics (diu que li encanta la cervesa). Ens explica que li agrada veure les dones poc tapades, però que prefereix que la seva porti mocador al cap (aquí en diríem ser una mica moro). En qualsevol cas, de seguida aclareix, que a la seva dona li agrada portar mocador al cap i que si se’l vulgues treure no tindria cap inconvenient.
Ens explica també que ja poques dones arriben verge al matrimoni, sobretot a les ciutats (també aclareix de seguida que la seva dona sí que hi va arribar, i es diverteix explicant-nos amb detalls la nit de noces que va tenir amb la seva dona morta de por). Diu que moltes d’elles es fan cirurgia estètica abans de casar-se per tal de reconstruir-se l’himen (deu ni no,…). També ens explica com són, encara ara, molts casament aquí. Ens explica que els pares són els que arreglen el casament i que sovint els nuvis no es coneixen fins l’últim moment. De fet diu que ell no va conèixer la seva dona fins tornar de Cuba. Mentre ell hi era, la seva mare va ser l’encarregada de buscar-li parella. Diu que al principi la seva dona no el volia ni veure’l però que en deixar-se barbeta les coses van canviar,… En qualsevol cas, diu que poc a poc les coses estan canviant i cada vegada més (sobretot a les ciutats) són els joves els que decideixen amb qui volen estar.
En fi, que entre explicacions diverses i després de fer una aturada de mitja hora al Bagdad Café 66, a la carretera del desert, arribem a l’antiga Ciutat de Palmira, la ciutat de la Reina Zenòbia.
BREU HISTÒRIA DE LA CIUTAT DE PALMIRA
Aquesta ciutat-estat és famosa sobretot per la resistència que va presentar a l’Imperi Romà sota el regnat de la Reina Zenòbia de Palmira. Palmira, que durant anys s’havia beneficiat dels estratègics pactes comercials amb Roma, mantenint però sempre, una certa independència, va voler trencar definitivament amb Roma. Per això fa anar a la batalla i la va guanyar. En pocs anys, la Reina Zenòbia fa fer un imperi que arribava fins a Egipte. Roma però no va consentir l’avenç de la ciutat de Palmira. De manera que el període de més esplendor de Palmira va acabar al poc de molts pocs anys, quan els romans van derrocar la ciutat de Palmira i la van saquejar. Corria el segle III d.c. i tot i les seves posteriors reconstruccions, la ciutat mai va recobrar l’esplendor del seu passat. L’extrema ambició de la Reina Zenòbia de Palmira, que ha passat a la Història per la seva bellesa i també per la seva intel.ligència, va ser la que va portar a la ciutat-estat als moments més àlgids de la seva història, però ben ràpidament també, a la seva destrucció. De fet, la independència de Roma va durar només del 266 a 272 dC.
UN PASSEIG PER LAS RUÏNES DE PALMIRA
Només arribar a Palmira ens dirigim a la Vall de les Tombes, on hi ha les runes d’una pila de tombes. Algunes estan certament en molt bon estat i són realment molt interessants. Hi ha quatre tipus de tombes: la tomba-casa, la tomba-torre (d’aquestes n’hi ha un munt), la tomba-hipogeu i la tomba-mausoleu. Visitem una de les tombes-torre més ben conservades, la dels tres germans i després una de les tombes-hipogeu més precioses que hi ha. També al Museu Nacional, a Damasc, havíem vist una tomba-hipogeu de Palmira que va ser traslladat a Damasc al construir-se el museu.
Després ens acostem a les impressionants ruïnes de Palmira. Comencem per l’immens Temple de Bel, on en Radwan ens obsequia amb tot tipus d’explicacions. Aquí se’ns ha unit un pare i una filla brasilera. En Radwan es descentra cada vegada que mira la filla (esta chiquilla me trae loco –ens confessa-). Després de passar sota el preciós Arc Monumental, entrem a la Via Porticada, i tot seguit passem pel Temple de Baal Shamin, el Teatre, l’Àgora, els Banys, el Mercat, el Nimfeu, el Senat,… Un munt d’edificis que se succeeixen un darrera l’altre en un apoteòsic viatge al passat.
Hem estat un parell d’hores caminant per recinte, i a més, és la una del migdia, de manera que el sol crema de debò. Dinem en un restaurant de carretera per guiris (de fet, nosaltres ho som) i després ens acostem a la piscina de l’hotel, de la cadena Cham Palace, on descansem fins que el sol comença a estar més baix. I és que a quarts de set hem quedat amb el conductor que ens portarà novament a les runes (on donem una volta de més d’una hora) i finalment ens acostarem fins el Castell de Qala’at ibm Maan, que està al capdamunt d’un turó, des del que es domina tota la ciutat de Palmira i des del que es gaudeix d’una d’aquelles postes de sol que només es poden veure al desert.
Abans de tornar cap a l’hotel, passem novament per les ruïnes, que ara són solitàries i enllumenades. Fem un curt passeig per la Via Porticada, que la tenim per nosaltres sols, abans d’anar a sopar.
La visita a la Ciutat de Palmira i la història de la defensa de la ciutat per part de la Reina Zenòbia de Palmira, quedarà per sempre més a la nostra memòria.