Puerto Viejo s’ha convertit en els últims anys en un gueto del turisme motxiller. Aquesta vegada en versió afrocaribenya i en part, surfera. Res però que no haguem vist en altres llocs del món. Ara mateix si no fos perquè les cares asiàtiques han estat substituïdes pels fibrats negres amb melenes rastes podríem estar a Yangshuo a la Xina, a Pushkar a la Índia o a Kao San Road a Bangkok. Els hostels pels motxillers se situen un al costat de l’altre, o alternats amb botigues que venen tota mena de presumpta artesania (sí que n’hi ha alguna que és realment preciosa i original) o amb restaurants ètnics que vividors de tot el món disposats a viure en una eterna primavera han obert en aquest lloc del carib, que un dia va ser idíl.lic, però que ara ho és menys. De fet però, aquest paradís motxiller de barat no en té res, i és que menjar a qualsevol restaurant local, no pas de luxe, suposa una compte equivalent a qualsevol restaurat del born.

I és que molt han canviat les coses a Puerto Viejo en els darrers deu anys. Això és així, perquè abans de convertir-se en meca turística, la tranquil.la Puerto Viejo de Talamanca, i de fet, tot el Carib sud des de Limon fins a Manzanillo era habitat a mitges per població criolla i per població negra descendent dels primers jamaicans que es van establir en aquesta zona a mitja segle XIX, per tal de treballar en la creació de la línia ferroviària que uniria la Vall Central amb Limón i després, en les plantacions bananeres que hem pogut veure de camí a Puerto Viejo.

IMG_0330

Ara les coses han canviat. L’electricitat no va arribar fins els anys vuitanta del segle XX. Això i la millora de la carretera que arriba fins a Panamà han atret el turisme internacional i sobretot aquest munt de vividors de tot el mon, però sobretot europeus que s’han establert a la zona. Val a dir, que gairebé la totalitat dels petits hotels i lodges de la línia costanera que va de Cahuita, vint quilòmetres al nord de Puerto Viejo fins a Manzanillo, quinze quilòmetres al sud estan regentats per alemanys, suïssos, italians, francesos i europeus de tot origen.  I això també val pels restaurants i molts comerços locals. Gent que va marxar del seu país i que amb uns escassos estalvis han pogut aixecar aquí el seu negoci, sobretot en un moment on el preu del sol era escàs. Des de llavors han quedat atrapats per la màgia del carib i s’hi han quedat per sempre. Això, es clar, té un preu. I és que els petits pobles de pescadors s’han convertit en enclavaments turístics, que tot i així, sovint mantenen un encant realment especial.

Els afrocaribenys però, mantenen les seves costums, tot i que sovint se’ls fa ben difícil. Així és fàcil sentir-los a parlar en un dialecte mescla d’anglès i espanyol, el creole o altres varietats. I vesteixen tal com a ells els agrada, és a dir, sovint sense samarreta, orgullosos de mostrar el seu cos, fibrat i musculós, i el seu cabell amb rastes, que ha fet embogir a més d’una europea.

Quan arribem a Puerto Viejo ja és fosc, tot i que tot just son quarts de set del vespre. Així, després de deixar les maletes en el coquetó Coco Loco Lodge, no farem massa més que donar una volta pel poble.

 

Cahuita. Punta Uva i Manzanillo.

IMG_0304L’endemà ens llevem ben d’hora. I és que avui volem aprofitar el dia. Per això primer posarem rumb al nord, cap a Cahuita i després cap el sud, cap a Manzanillo, ja a la frontera amb Panamà.

A les sis i mitja del matí ja som a l’estació d’autobusos esperant-ne un que ens porti cap a Cahuita. Hi ha autobusos cada hora i fan el curt trajecte d’uns vint quilòmetres en una mitja hora.

El Parc Nacional de Cahuita és un dels més petits del país i combina una zona boscosa amb una zona marítima. Blau cel, mesclat amb el verd més intens. I enmig, una fina línia d’arena blanca. Des del poble de Cahuita, entres al Parc i comences a caminar per un sender que té uns vuit quilòmetres de llargada, fins l’altra sortida del Parc, la que anomenen Entrada de Puerto Vargas. Després de deixar un donatiu a l’entrada comencem a caminar. A l’esquerra anem deixant les paradisíaques platges de fina arena que tots hem vist a les postals i que vam somiar que un dia trepitjaríem. L’aigua és cristal.lina i calenta i tot i que son les vuit del matí, el sol ja comença a estar alt de manera que el bany es fa inevitable. No hi ha ningú més. Una llarga platja de més d’un quilòmetres al nostre abast sense que ningú trenqui la màgia del moment. Una espècie de somni de catàleg.

Després de la remullada tornem al sender. Està en perfecte estat. Fa dies que no plou i caminar no es fa fatigós. A estones el sender s’allunya uns metres de la platja i de vegades es torna a acostar a la costa. Només de tant en tant ens trobem algun altre turista.

Triguem unes tres hores i mitja en recórrer el sender. Cal tenir en compte que sovint ens parem a remullar o a prendre el sol i a mirar, sempre embadalits, els diferents animals que trobem al parc. Gràcies al que hem après a Tortuguero podem distingir-los. Veiem diversos tipus de sargantanes i mitja dotzena de basiliscs, crancs gegants i crancs ermitanys, famílies de mones congo, que amb els seus crits feréstecs proven d’intimidar-nos, un tucan i un pica-soques i fins i tot la primera mona cariblanca que veiem en tot el viatge i que s’acosta a un parell de metres d’on estem, a ben segur, esperant que li tirem menjar.

IMG_0289

I a sobre, quan acabem el sender, a la zona de Puerto Vargas, hi ha el preciós restaurant enmig d’un jardí tropical, regentat per Rodolfo, un d’aquests exiliats voluntaris que poblen la zona. Rodolfo, italià de la bella Toscana, fa una pila d’anys que va abandonar l’estressant vida a Itàlia on era cuiner per venir a viure a Cahuita. La seva dona, psiquiatra, inicialment el va seguir, però al final va tornar al seu país natal. Ell s’hi ha quedat, regenta aquest petit restaurant i té dos precisos fills mulats fruit de la seva unió amb una noia de la zona. El més petit té un any d’edat.

Mentre ens refresquem a la piscina, Rodolfo ens prepara el dinar, una mescla de menjar crioll i italià. El pop amb salsa picant i l’arròs de marisc està de primera. Un moment més de fantàstic relax amb bona companyia.

IMG_0312Quan tornem a Puerto Viejo de seguida lloguem una bicicleta al Coco Lodge, on ens allotgem. Volem anar cap el sud, direcció a Manzanillo que està a menys de quinze quilòmetres.

La carretera, té un munt de forats i a trams, no està asfaltada, de manera que suem de valent. Abans d’arribar a Manzanillo fem una parada a Punta Uva, un altre paradís caribeny de postal, amb cocoters que et fan ombra sobre una espectacular platja. El mar, de color maragda i calent és perfecte. Han valgut la pena els tres quarts hora de pedalejada.

Estem una hora a la platja. Anem ben untats de protecció solar. El sol cau a pic i a l’aigua no sembla que et cremis. Amb tot, poc a poc, comencem a tenir el nas ben vermell. El moment és un somni. Records per emmarcar en una solitària platja del carib.

Després, tornarem a la carretera i farem uns quilòmetres més fins a la zona de Manzanillo, ja a la frontera amb Panamà. Ens quedarem amb les ganes de descobrir el nord del país veí. Diuen que la zona de Bocas de Toro, ben a prop d’aquí és espectacular. Per desgràcia, no tenim més dies si volem veure la zona de l’Arenal i Monteverde. Potser un altre any.

A Manzanillo, les platges de sorra blanca tornen a dominar el paisatge. Si t’acostes a peu, per la platja en direcció sud, cap a Punta Mona, el que veuen els nostres ulls encara és més espectaculars. Allà fem l’última remullada, abans de tornar cap a Puerto Viejo.

I a mig camí. I just després d’una rampa, a la Isa se li trenca la cadena de la bicicleta, massa rovellada. I ja ens veus fent autoestop fins que un quatre per quatre amb tres malaguenys ens para i s’ofereix per acostar la Isa fins a Puerto Viejo. I a mi no em toca si no pedalejar sol per aquesta carretera plena de forats i pedres fins a Puerto Viejo, on hi arribo al cap de gairebé tres quarts d’hora amb el cul ben fatigat de tant de donat bots sobre la bicicleta. Quan arribo els genolls semblen a punt d’explotar, però l’experiència ha estat perfecte.

Després de relaxar-nos una mica al Coco Loco sobre l’hamaca que tenim al portal del nostre bungalow, sortim al poble a regalar-nos una pinya colada en un petit bar que han muntat un europeu que s’ha aparellat una tailandesa i han decidit de viure a Puerto Viejo.

IMG_0325
IMG_0338
IMG_0341

Abans d’anar a dormir en acostem a ATEC, un organització sense ànim de lucre que ajuda els indígenes de la serralada de Talamanca. Sobretot a la comunitat bribri que demà volem conèixer. Per això, ha format a una sèrie d’indígenes com a guies i els paga bona part del que val l’excursió directament a ells, sense intermediaris. La idea és que a través del turisme, els bribris puguin complementar els escassos recursos que la terra els proporciona, sense que això els suposi perdre la seva forma de viure i les seves tradicions. Demà visitarem una família bribri. Però això ja són figues d’un altre paner.

SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE COSTA RICA CLICA AQUÍ

Si t’ha agradat la entrada, COMPARTEIX-LA!!!

Suscríbete al blog


Puedes darte de baja en cualquier momento haciendo clic en el enlace al pie de página de nuestros correos electrónicos. Para obtener información sobre nuestras prácticas de privacidad, visita nuestro sitio web.

Usamos Mailchimp como nuestra plataforma de newsletters. Al hacer clic a continuación para suscribirte, aceptas que tu información será transferida a Mailchimp para su procesamiento. Obtén más información sobre las prácticas de privacidad de Mailchimp aquí.

¿Qué te ha parecido el artículo?


0 out of 5.0 (0)

Comments:

9 thoughts on “EL CARIB A COSTA RICA. De Puerto Viejo a Manzanillo, el carib més verge, encara existeix.


GranPumuki
6 d'agost de 2014

Este año voy a Costa rica con la familia así que estoy leyendo tus post con interés. Una duda, a la hora de recorrer selva ¿es realmente necesario llevar camisa de manga larga y pantalón largo?.

Enhorabuena por el blog
Un saludo
http://blogdeviajesdepumuki.blogspot.com.es/

    Jordi
    6 d'agost de 2014

    Muchas gracias por pasarte por aquí Pumuki. La verdad es que yo en lineas generales iba en manga corta, pero para hacer algún recorrido por la selva sí que me puse pantalón largo y camisa larga para evitar las picadas de insectos, que la verdad es que abundan bastante. Llévate una pomada con un poco de cortisona y atb tópico por si acaso, tipo diprogenta, por si te pican y te hace una buena inflamación.
    Desde luego Costa Rica os va a encantar.

      GranPumuki
      7 d'agost de 2014

      Gracias por tu respuesta

mariana
10 de gener de 2018

Hola buenas tardes, me gustaría saber como fueron desde Cahuita hasta puerto viejo y cuanto se tarda de ir de un lugar al otro? Muchas gracias

    Jordi
    11 de gener de 2018

    Hola Mariana. Fuimos en bus, como comento en el post. No hay más de media horita.

Jordi
18 de març de 2014

Si, a nosaltres també va ser la part que més ens va agradar, tot i que ens vam quedar amb les ganes de baixar fins a Bocas del Toro. Ens queda pendent Panamá i Salvador de Centreamèrica. Algun dia potser!

Leave an answer

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

La empresa trata tus datos para facilitar la publicación y gestión de comentarios. Puedes ejercer tus derechos de acceso, rectificación, supresión y oposición, entre otros, según nuestra Política de privacidad.