MASSAI. Visita a un poblat Massai de Tanzània.

El poble massai és un dels més interessants que formen les diverses minories ètniques del est d’Àfrica i en concret de Kènia i Tanzània, de manera que visitar un poblat massai sol estar entre els objectius de gairebé tots els viatgers que visiten aquests països d’Àfrica, que arriben a la zona generalment atrets pels seus Parc Nacionals.

I amb l’arribada del turisme, més o menys massiu, a les poblacions massai, la pol.lèmica està servida i no és estrany que fins i tot qui mai ha vist un massai es posicioni d’una o d’altra manera enfront la disjuntiva de si és més o menys ètica la visita a una població massai o fins i tot si és més o menys autèntic realitzar aquesta experiència (adjectiu aquest d’autèntic que sovint és massa abstracte i difícil de definir).

QUI SÓN ELS MASAIS I ON VIUEN.

Els massai són un poble d’origen nilòtic (una descripció ètnico-lingüística que fa referència a una sèrie de pobles que viuen a la vall superior del Nil i que tenen algunes característiques comunes) que viu al sud de Kènia i al nord de Tanzània. Els massai son una de les minories més importants d’aquests països, donat que la seva comunitat està formada per més de vuit cents mil persones, tot i que la dificultat per censar la població que viu més apartada del nuclis urbans dificulta la seva quantificació.

Tot i que el seu medi natural és el camp, on viuen en contacte directe amb la naturalesa, dedicant-se molts d’ells a la pastura, es habitual trobar-los també a ciutats grans com Arusha, la capital del nord-est de Tanzània.

De fet, quan vam visitar aquesta ciutat, autèntica capital i punt se sortida de molts safaris per Tanzània, vam poder veure centenars de massais als carrers o als mercats i fins i tot, molts d’ells, a uns dels hospitals d’Arusha que vam tenir la oportunitat de visitar (la deformació professional ens empeny sovint a voler conèixer els hospitals dels diversos països en vies de desenvolupament que anem visitant). I tots aquests massais vestien amb la seva roba i sandàlies tradicionals i eren portadors de la majoria d’abaloris amb els se solen adornar. Això ens va fer caure un dels mites centenars de vegades escoltat, llegit i repetit, de que els massai vesteixen de manera occidental i que només es posen la seva roba tradicional quan un autocar de turistes carregat de dòlars para davant del seu poblat. Em fa pensar que qui ha escrit això no ha estat mai a Tanzània, doncs com dic, son centenars els massai que es poden veure vestits a la manera tradicional ja des del primer moment que trepitges Arusha.

No dic pas que alguns massais hagin abandonat el camp per establir-se a la ciutat i hagin deixat endarrere les seves ancestrals tradicions (de fet, la Coletta, la nostra guia, prové de família massai), però el que és innegable és que una gran quantitat d’ells segueixen vivint i vestint a la manera tradicional, com ho han fet des de fa centenars d’anys.

El massai, poble amb fama de guerrer i sobretot, molt orgullós, no té en la ciutat el seu medi natural. Com deia, és al camp on se senten lliures, de manera que durant el trasllat des d’Arusha cap al llac Manyara i després cap a l’Àrea de Conservació del Ngorongoro, del que van ser expulsats quan el cràter es va convertir en Parc Natural, es un continu de creuar-se massais, normalment en grups de 3 o 4, que segueixen camí cap al seu poblat. També trobem sovint, grups de pastors, ben sovint joves massai de no més de 15 o 16 anys, acompanyats d’un notable ramat, a vegades una mica esquàlid, vestits sempre, a la manera tradicional.

Els massai, com deia van ser expulsats de l’Àrea de Conservació del Ngorongoro, quan la zona es va convertir en Parc Natural i l’afany guerrer dels massais suposava un problema per a la conservació dels felins i per tant, del manà del turisme. Els masai van haver d’abandonar la zona on havien viscut durant segles, per establir-se a les rodalies.

Els massai solen viure en poblats que anomenen manyattes. Es tracta de cercles formats per una sèrie de barraques construïdes amb una espècie de tova, mescla de fang, excrements i palla. A més, en aquestes manyattes hi trobem diverses zones on es guarda el bestiar durant la nit i sovint, algunes zones comunes, com escoles, o d’altres on es reuneixen els vells del poblat per decidir sobre assumptes d’importància per la comunitat.

Son centenars els poblats massai pels que passem durant el nostre trajecte cap els Parcs Nacionals de Tanzània i la disposició del poblat és sempre, més o menys igual. Els massai son seminòmades, de manera que sovint canvien de zona i estableixen el seu poblat en un camp més fèrtil que permeti la pastura del seu ramat, quan aquest ja ha acabat amb l’herba de la anterior localització.

En quan a religió, originàriament, els massai tenien les seves pròpies creences, un món més o menys espiritual basat en certes creences animistes. Els massai, al igual que els samburu, un altre grup ètnic d’origen igualment nilòtic, es consideren el poble escollit per Déu. Una creença que comparteixen amb una gran quantitat de pobles d’altres latituds, per cert. Així mateix, creuen que aquest Déu, al que honoren i que anomenen Engai, els hi enviarà un messies. El poble massai rendeix culte al Oldoinyo Engai, un volcà de la zona, i al qual consideren una muntanya sagrada. Pràctiques com la circumcisió i la clitoridectomia han estat practicades des de l’origen dels temps, tot i que en els darrers anys, el govern tanzà està intentant conscienciar al poble massai de la crueltat d’aquesta última pràctica.

El cert és que no pocs d’ells han abraçat el cristianisme en els darrers anys.

VISITA A UN POBLAT MASSAI

I com no pot ser d’altre manera, nosaltres també visitarem el nostre poblat massai. No cal ser cap viatger avançat per adonar-se de que la manyatta triada no ha estat a l’atzar. Y no sembla pas estrany que així sigui. De fet, a casa nostra tampoc se solen acostar grups de japonesos per saber com vivim els autòctons del sud d’Europa, no?

Això vol dir, que els massai hi posaran una mica més de pa que formatge i no dubtaran a rebre els turistes de forma especialment hospitalària, sabedors de que aquests han pagat per veure el poblat i de que depenent de com surtin de contents de la visita, probablement deixin més o menys propina o comprin més o menys collarets d’abaloris que les dones massai s’afanyaran a intentar vendre.

Quan entrem a la manyatta ens rep el presumpte cap del poblat. Evidentment, tots els massais del poblat vesteixen la seva típica tela nuada a l’espatlla, que recorda les escoceses i que te predomini de colors blavosos i vermells. També son característiques les seves sandàlies amb sola goma i fabricades gràcies al reciclatge dels pneumàtics dels cotxes. Molts dels massais tenen les orelles dilatades i adornades amb peces de fusta i les dones van engalanades, de forma unànime, amb els típics collarets de comptes realitzats a base de petites peces de plàstic, que també utilitzen de braçalet. Algunes dones utilitzen també collarets de coure. També veiem algun telèfon mòbil, no diré que no, però gairebé que em sorprèn més que al mig de la sabana africana hi hagi cobertura del mòbil que que els massais disposin d’aquesta tecnologia.

Amb l’ajuda de la nostra guia, el cap del poblat ens explica una mica sobre la disposició del poblat i les diverses feines que cadascú te assignades. Com ja hem vist, els homes es dediquen sobretot a fer de pastor. I en particular els més joves, doncs el respecte pels més grans sol ser important en la societat massai i quan els homes massai arriben a certa edat (i les condicions de vida i del sol fa que envelleixin aviat) deixen de treballar per dedicar-se, gairebé de forma exclusiva, a veure passar la vida i a discutir sobre els assumptes del poblat.

Les dones son les encarregades, a més de cuidar dels fills, de les feines de la llar, de realitzar els collarets que vendran als turistes o de construir les barraques.

Ens explica també el guia que la posició social dels homes massai ve reflectida per la importància del seu ramat i de les dones que pot mantenir.

Ens conviden a entrar a alguna de les barraques. Per dins, és fosca. Les parets son llises i fumades i la decoració molt simple. Tan sols trobem algunes carbasses que s’utilitzen com a recipient i un llit fet de palla. Ens expliquen que les barraques son propietat de les dones i que és el cap de família qui decideix en cada moment amb quina de les seves esposes vol dormir.

Visitem també una barraca més gran i lluminosa, construïda amb palla, que fa les funcions d’escola. Allà hi trobem una professora que ensenya a un bon grapat de nens. Ens expliquen que aquí els nens aprenen la llengua pròpia dels massais, el maa, però també el suajili i l’anglès. Ens conviden a deixar una donació. Està clar que tot plegat està orquestrat per poder treure’n el màxim partit dels turistes.

Feta la visita a la manyatta, passem al moment en que les dones massai ens aborden per vendre la seva mercaderia. Han disposat una espècie de paradeta amb els seus braçalets i collarets i ens els ofereixen a preus sorprenentment alts. Entre que sembla que les possibilitats de negociar son reduïdes i que no ens acaba de fer el pes emportar-nos un collaret massai, no comprarem cap record. Les dones es mostren moderadament insistents, però no agressives.

Arriba l’hora de marxar i toca un dels rituals més habituals a les manyattes massai: el del típic ball on una bona pila de massai i també els quatre viatgers que ens hem acostat al seu poblat acabem saltant més o menys de forma compassada. Val a dir que els esvelts massais tenen bastanta més traça (i pràctica) que els quatre turistes, que hi posem poc més que voluntat.

Sortim de la visita a la manyatta massai força contents. Som conscients de que una part del que hem vist és un petit circ per als turistes, però també de que les manyattes existeixen, doncs n’hem vist a cents durant el nostre recorregut per Tanzània, i que els massais vesteixen, s’engalanen i viuen tal i com hem vist a la manyatta.

Ningú que visiti Tanzània o Kènia, s’hauria de perdre la visita a un poblat massai.