TRUJILLO. Visita a una de les més belles ciutats d'Espanya.

La població de Trujillo suposava un dels principals al·licients del nostre recent viatge a Extremadura. Hi ha molt a veure a Trujillo, molt per recórrer i abundants racons per descobrir en aquesta bella ciutat, de manera que no és inhabitual trobar a la població en moltes de les llistes dels pobles més bonics d’Espanya.

Durant el nostre passeig per Trujillo hem tingut l’oportunitat de fer un dels més bells recorreguts urbans que recordem en una ciutat espanyola. Es tracta d’una d’aquestes visites que no només et deixa satisfet si no, també, gratament sorprès.

TRUJILLO. BREU HISTÒRIA.

Abans d’explicar el nostre recorregut que va passar pels palaus, les esglésies i la resta de monuments més importants de Trujillo donaré quatre pinzellades sobre la seva història.

Es coneix de l’existència d’un nucli poblacional en el que és avui Trujillo des de bastant abans de la colonització romana. En temps ja de domini imperial, la població de Turgaloum formava part de la província de la Lusitania romana.

Posteriorment, visigots i àrabs es van fer amb la plaça, sent aquests últims els responsables d’un nou període d’expansió de la ciutat. En aquell moment, el nucli serà conegut com Torgiela. Es tracta d’un moment en que s’escometen importants obres a nivell urbanístic que es desenvolupen al voltant de l’alcassaba que dominava (i ho segueix fent) la població. Trujillo es converteix en una vila de relativa importància comercial però, en particular, militar, com dóna fe l’estructura de l’alcassaba. Efectivament, igual que la que trobem a Mèrida, l’alcassaba àrab de Trujillo es tracta d’un recinte de característiques purament militars, amb nul·la decoració exterior.

Igual que altres poblacions extremenyes, Trujillo no va ser cristianitzada per complet fins a un segon intent. Això és així, ja que després d’una primera conquesta a mans d’Alfons VIII de Castella, en 1186, la població va tornar a mans almohades, sent en 1232 quan definitivament Trujillo es converteix en ciutat cristiana. Són temps de Fernando III, anomenat el Sant.

En aquest moment, la corona cedeix part dels terrenys conquistats a importants famílies castellanes. El motiu no és altre que el de mantenir la zona repoblada i, al mateix temps, controlada. A més, Trujillo rep un ampli alfoz i de mans d’Alfons X, fur local, en 1256.

És en aquest context en què trobem, a partir del segle XIII, com els llinatges dels Bejarano, Orellana, Altamirano o Pizarro, per exemple, s’encarreguessin del progressiu floriment de la ciutat fins que Juan II de Castella li atorga el títol de ciutat en 1430.

TRUJILLO, CIUTAT DE CONQUERIDORS.

Però és durant el segle XVI quan hem de trobar el gran moment de la ciutat. És l’època de les conquestes, de manera que de la població de Trujillo són originaris, ni més ni menys, que dos dels més importants conqueridors nascuts a la Península Ibèrica. Parlem de Francisco de Pizarro, descobridor del Perú i que va sotmetre l’Imperi Inca, i Francisco de Orellana, que després de participar en la conquesta de l’Imperi Inca va ser l’organitzador de l’expedició que acabaria per descobrir el Riu Amazones.

Però més enllà d’aquests noms de més notorietat, la ciutat de Trujillo va aportar molts altres homes a l’empresa de la conquesta d’Amèrica. Molts d’ells, noms anònims i humils. Bastants dels quals, van morir durant els viatges al nou continent o durant la conquesta. No obstant això, alguns d’ells sí que van poder tornar a la terra que els havia vist néixer, convertits en rics indians que s’encarregaren de embelliment de la seva ciutat natal. Trujillo passa dels 5000 habitants a principis de segle XVI a més de 50.000 en 1528.

TRUJILLO. RECORREGUT PEL CENTRE HISTÒRIC.

Tota visita a Trujillo ha de començar a la Plaça Major, una de les més boniques de les que es troben a Espanya, i que es desenvolupa a partir del creixement extramurs de la població. Es tracta d’una plaça d’origen renaixentista, jalonada d’edificis senyorials de veritable impacte i construïda en un moment en què les grans famílies de la població pugnaven per fer-se un forat a la Plaça Major i construir un palau, a quin més bell.

No obstant això, la primera mirada no se l’emporta cap edifici, si no l’estàtua eqüestre que domina la plaça i que s’ha convertit en l’emblema de la població. Es tracta de l’estàtua a cavall d’un Francisco Pizarro idealitzat. Una obra de bronze que té un pes de 6500 kg i que és obra d’un escultor nord-americà, Carlos Rumsey. L’estàtua queda per davant de l’escalinata que puja a la part alta de la plaça i que està dominada per la mola de l’Església de Sant Martí. Es tracta d’un temple imponent construït a partir del segle XIV, d’estil predominantment gòtic però amb un interior ple de peces d’èpoques diverses, com ara una pica baptismal romànica, unes reixes renaixentistes o un orgue barroc. Ja a la plaça major ens adonem que la pràctica totalitat de les talaies de Trujillo han estat colonitzades per les cigonyes. Un fet aquest, que per als que venim de la Mediterrània, trobem especialment pintoresc.

Encara que són molts els edificis renaixentistes que embelleixen la Plaça Major de Trujillo, probablement siguin aquests tres, els més bells: el Palau dels Ducs de Sant Carles, el Palau dels Marquesos de Pedres Albes i el Palau dels Marquesos de la Conquesta.

Tots ells es tracten d’imponents edificacions en pedra, d’estil renaixentista, i que daten del segle XVI. Cases pairals, de diversos pisos, amb portes monumentals bellament esculpides, blasons de pedra cantoners i, sovint, planta baixa en forma de galeria porticada. Tots ells són edificis que ens remeten a la importància històrica, però també econòmica, de les famílies que els habitaven.

El Palau dels Ducs de San Carlos era propietat dels Vargas i Carvajal. Cal no perdre el meravellós escut familiar amb l’àguila bicèfala. El Palau dels Marquesos de Piedras Albas, destaca amb tres bells arcs corvans i la seva cresteria gòtica.

Per la seva banda, el Palau dels Marqueses de la Conquista és, probablement el més escènic de tots, sent conegut com el “Palau de l’Escut”. Es tracta d’un edifici construït sobre les cases de Gonzalo Pizarro, pare del Conqueridor, la façana orientada a la plaça Major del qual està, també, porticada. Els seus tres pisos estan decorats amb boniques finestres renaixentistes, cada vegada més petites. Però el que més crida l’atenció és el balcó cantoner (a Trujillo n’hi ha diversos) decorat al més pur estil plateresc. Aquí podem distingir els alt relleus amb els bustos de quatre importants personatges: Francisco Pizarro, Inés Huylas Yupanqui (princesa inca i esposa de Pizarro), Francisca Pizarro Yupanqui (filla dels anteriors i coneguda com la primera mestissa del Perú) i Hernando Pizarro (germà del conqueridor del Perú). Sobre el balcó trobem un bellíssim escut, també cantoner. Es tracta d’un baix relleu historiat on trobem escenes de tanta importància històrica com l’arribada dels vaixells a Túmbez, les muralles de Cusco o Atahualpa i els cacics inques. Va ser aquesta la residència d’Hernando Pizarro i de la filla del conqueridor, Francisca.

Després de la visita de la Plaça Major de Trujillo és moment de prendre la direcció que porta fins a la alcassaba àrab. Prenem el carrer Ballesteros i passem per davant del Palau de Santa Marta, antiga residència dels marquesos de Santa Marta i avui reconvertit en un establiment hoteler amb solera. Es tracta d’un altre palau renaixentista que va ser modificat al segle XVIII, de manera que avui dia destaca per la seva portalada neoclàssica.

Seguim pel costerut carrer Ballesteros passant per la Porta de Sant Jaume, adjacent a l’església homònima. Per descomptat, serà per portes de pedra, casalots nobles i esglésies. Hi ha tant a veure a Trujillo que val la pena prendre’s el passeig amb certa calma i assossec, ja que es tracta d’una ciutat veritablement monumental com poques n’hi ha a Espanya. Aquesta porta data de l’època anterior al moment de màxim esplendor de la ciutat de Trujillo, doncs va ser manada construir al segle XIII. Queda clar, al traspassar la porta, el que era la ciutat intramurs i la que va créixer amb l’expansió i prosperitat de la mateixa, ja en època de dominació cristiana.

Seguim el recorregut per les muralles de Trujillo (formades en realitat per diversos cercles més o menys concèntrics) fins arribar a l’antiga alcassaba, coneguda també com el Castell de Trujillo. És aquest, sens dubte, un dels monuments que cal veure a Trujillo, ja que es tracta d’una de les tres grans alcassabes àrabs purament militars que es troben a la península ibèrica (una altra d’elles, la de Mèrida, també hem tingut la oportunitat de conèixer-la en aquest viatge). Es tracta d’un edifici del segle X la decoració de la qual brilla per la seva absència. Amplis murs, merlets i un aspecte fortificat que la fa creure inexpugnable és el que tenim davant dels nostres ulls. Tenim l’oportunitat de visitar l’Alcazaba des d’on es tenen unes vistes privilegiades no només de la ciutat de Trujillo, sinó de tota la comarca. Els nostres ulls arriben fins a la Serra de Gredos. Preciós.

Visitada l’Alcassaba prenem camí descendent, pel carrer Màrtirs passant per davant de la Casa Museu Pizarro que llueix, a sobre de la porta, el blasó familiar dels Pizarro i que avui ha estat reconvertida en centre d’interpretació de la Conquesta d’Amèrica.

No entrem al museu però si en el nostre proper destí, un altre dels monuments que cal veure a Trujillo i que és un dels més evocadors. Es tracta del Museu de Coria que està instal·lat a les que eren les antigues dependències del Convent de Sant Francesc el Reial, del segle XV, que era ocupat per l’ordre de les clarisses. Actualment es tracta de la seu de la Fundació Xavier de Salas, a qui es deu la seva reconstrucció després d’un període de completa ruïna. Les seves sales del soterrani, que es troben en el que era una de les torres de l’antiga muralla, tracten també temes sobre la conquesta d’Amèrica. No és estrany, doncs estem en terra de Conqueridors. Tant el claustre de l’antic convent com l’entrada a aquest, fruit de la reconversió de les ruïnes de l’antiga església, que li donen un aspecte romàntic sense parangó, són d’una bellesa excepcional que el converteixen en un dels punts que ningú s’ha de perdre a Trujillo.

De seguida arribem a la que, per a nosaltres, és la més bella església de Trujillo. Es tracta de Santa Maria la Major, que en realitat és la principal església intramurs, doncs Sant Martí, a la Plaça Major, es troba situada ja a la ciutat extramurs. Es tracta d’un temple romànic tardà originari del segle XIII però amb bastants variacions en els posteriors, com testifiquen les seves voltes de creueria, per exemple. El retaule major és, sens dubte, una de les grans joies de Trujillo. Data de finals del segle XV i és una obra de Fernando Gallego (encara que algunes dades parlen que va ser realitzat en col·laboració amb el mestre Bartolomé), un dels pintors més importants de l’estil hispà flamenc i que té com a font d’inspiració, el magnífic retaule de la Catedral Vella de Salamanca, obra de Dello Delli. A l’església de Santa Maria podem observar, també, diversos sepulcres d’importants nobles de la ciutat de Trujillo, com testifiquen els múltiples blasons que trobem en el mateix temple.

Just davant de l’església, trobem diverses cases notables, com la Casa de Francisco d’Orellana, convertida avui en hotel boutique, la cantonera Casa dels Chaves-Calderón (amb un balcó cantoner renaixentista, excepcional) i, davant, la Casa dels Rol Zárate i Zúñiga (una altra casa pairal que és coneguda com Casa de les Colomes, per les tórtores existents en l’escut familiar).

El nostre següent destí es troba a menys de tres minuts. Es tracta de l’antiga Alberca. Es tracta d’uns banys públics que podrien tenir el seu origen en l’època romana i que recollien l’aigua de la pluja. Aquesta mena de piscina segueix sent utilitzada pels nois per, a l’estiu, refrescar-se tot tirant-se a l’aigua des de la seva vora. Les seves dimensions són considerables, ja que el safareig té una profunditat, ni més ni menys, que de 14 metres, que van ser excavats directament a la roca. L’escala, que permet baixar fins al nivell de l’aigua i netejar el safareig, data d’una data posterior: del segle XV.

Deixem enrere la bassa per sortir a la ciutat extramurs per una altra de les portes de les antigues muralles de la ciutat de Trujillo: la porta de Sant Andreu.

Ja de camí a la Plaça Major ens espera un altre dels monuments que cal veure a Trujillo. Es tracta del Palau Juan Pizarro de Orellano, que va ser també Antic Ajuntament i Palau de Justícia, entre altres funcions, i que ha desenvolupat al llarg de la història. Es tracta d’un altre palau renaixentista del qual només tindrem l’oportunitat de conèixer la seva façana. Era propietat d’un altre dels protagonistes de la conquesta del Perú, Juan Pizarro de Orellano. Com dic, no podem gaudir del seu claustre però si de la seva meravellosa façana, amb una bellíssima galeria adintelada o lògia, que queda per sobre de la portalada porticada. La història explica que en aquesta residència es va allotjar Miguel de Cervantes, durant una de les seves visites a la ciutat de Trujillo.

Tornem a la Plaça Major per acabar la nostra visita a Trujillo. Per descomptat, una ciutat que ens ha semblat entre les més boniques que hem tingut l’oportunitat de conèixer mai.