TAIXKENT, UKBEKISTAN. Una capital amb més interès del suposat.

Taixkent és la porta d’entrada natural a tot viatge a Uzbekistan i així ha estat també durant el nostre recorregut per Àsia Central. Es tracta de la capital de l’estat i de la ciutat més populosa del país, amb més de 2 milions d’habitants.

Alguns viatgers han comentant que, en realitat, no hi ha molt a veure a Taixkent i només es tracta d’una parada obligatòria abans de seguir la ruta a la recerca de les més famoses Samarcanda, Bukharà o Khivà. No puc estar d’acord amb ells. Per descomptat, Taixkent empal·lideix davant de les tres ciutats més turístiques de l’Uzbekistan. No obstant això, la capital ofereix suficients atractius com per dedicar-li un mínim d’un dia sencer. Per aquest motiu reservem a Taixkent dues nits al principi de la nostra ruta per Uzbekistan i una tercera abans de sortir del país, per tal de completar la visita.

Potser la clau estigui en visitar Taixkent abans que les altres tres poblacions. De recórrer la capital després de conèixer Khivà o Bukharà serà bastant més difícil reconèixer-li cap mèrit a Taixkent.

TAIXKENT. BREU HISTÒRIA.

Algú podria caure en la temptació de creure que Taixkent es tracta d’una ciutat soviètica sense passat. I la veritat és que es coneix de l’existència d’assentaments ja des del segle III, almenys. És a dir, d’abans de la dominació islàmica de l’Àsia central que va esdevenir a partir del segle VII.

Des de llavors, diverses dinasties d’origen persa, com els sassànides i samànides es van fer amb el control de la plaça, que aleshores era coneguda com Binkath.

També els mogols van passar per aquí sota les ordres de Gengis Khan, el zel destructor del qual és per tothom. També Tamerlà, un altre general mogol, es va fer amb Taixkent. I curiosament, sense ser uzbek, és precisament Tamerlà (també famós per la seva avidesa destructora) el que és considerat quelcom així com el gran heroi nacional de la Pàtria uzbeka. La qual cosa no deixa de ser curiós perquè, en realitat, els uzbeks van arribar més tard a aquestes terres i fins i tot van arribar a enfrontar-se als propis timúrides descendents de Tamerlà.

Durant el segle XIX Taixkent va passar per un període de prou importància comercial, sent capital del Khanat de Kokand, que al costat dels de Bukharà i Khivà era un dels tres grans khanats de la regió.
No obstant això, Taixkent va acabar per caure sota dominació russa en forma de protectorat i finalment, sent incorporada a l’URSS després de l’ocupació soviètica. Va ser un temps on, curiosament, Taixkent va perdre la capitalitat de la República Socialista Soviètica de l’Uzbekistan a favor de Samarcanda, encara que el 1930 la va recuperar.

Amb la independència esdevinguda el 1991, Taixkent es convertí en la capital de la recentment creada República de l’Uzbekistan. Per aquell llavors, es tractava de la quarta ciutat en grandària de l’extinta URSS.
Malauradament, gran part de Taixkent va sucumbir als envits d’un terrible terratrèmol esdevingut uns anys abans, el 1966. Més de 80.000 habitatges van ser destruïdes i la pràctica totalitat de la ciutat va haver de ser reconstruïda gairebé del tot. D’aquí que el seu traçat no difereixi molt del que tenen altres grans ciutats de l’òrbita soviètica, amb enormes avingudes, places i parcs i un considerables nombre de blocs de formigó de dubtós gust. És a dir, poc queda dels més de dos mil anys d’història de la històrica Taixkent.

No obstant això, entre tants edificis insulsos el viatger haurà d’anar separant el gra de la palla per tal de gaudir d’una ciutat amb molta personalitat i ambient i que, com dic, mereix quelcom més que una visita d’una poques hores.

VISITAR TAIXKENT

Us explicaré el recorregut realitzat durant la nostra segona jornada a Taixkent, ja que el primer dia poc més vam fer que arribar a l’hotel, fer el check-in i realitzar un breu passeig pel centre de la ciutat mentre ens dirigíem a les oficines de l’Agència Advantour on havíem de recollir els bitllets de tren reservats amb ells i amb destinació a Samarcanda i Bukharà (per desgràcia, el web de Uzbekistan Railways no permet la compra en línia de bitllets de tren actualment).

També aprofitem aquest primer dia per canviar diners al mercat negre on s’aconsegueix molt millor canvi que a les oficines de canvi (fins 7000 soms per USD en lloc dels 4200 soms oficials, és a dir un 65% més).

BASAR CHORSU I VOLTANTS.

La nostra primera visita ens acosta fins al més popular dels mercats que cal veure a Taixkent, el basar Chorsu. Per arribar-hi fem ús del metro (1200 T). Durant aquesta jornada per Taixkent ens mourem indistintament en taxi i metro. Som dels que ens agrada caminar i fer servir el transport públic de les ciutats que visitem, de manera que sempre que és possible evitem l’ús del taxi, tot i que en aquesta ciutat la carrera mitjana sol estar sobre els 10.000T, és a dir menys d’euro i mig.

Arribem al Basar Chorsu. Es tracta d’un mercat cobert l’edifici principal del qual està tancat per una curiosa cúpula de color turquesa inspirada en l’arquitectura persa i timúrida que tindrem l’oportunitat de conèixer durant aquests dies.

L’interior es distribueix de forma concèntrica. El Chorsu Basar és d’aquells llocs que des de primera hora del matí llueix un ambient terrible. Com en tots els mercats d’Orient, les botigues es distribueixen segons les mercaderies que venen: aquí el boví, més enllà els productes derivats de la llet, al segon pis la fruita seca (beneïts pistatxos)… Passem una bona estona en aquest mercat.

Posteriorment ens acostem fins a la propera Mesquita Central. En realitat una minúcia que empal·lideix davant qualsevol dels edificis insignes de Samarcanda, Bukharà o Khivà i, fins i tot, amb alguns altres dels de Taixkent.

COMPLEX DE LA PLAÇA DE JAST IMOM. CENTRE RELIGIÓS OFICIAL DE UZBEKISTAN.

Després de visitar la zona del Basar Chorsu ens acostem fins a la de la plaça de Jast Imom. En principi són només un parell de quilòmetres a peu, però la veritat és que acabem per envoltar un parc i trigar més de mitja hora a arribar fins a aquest punt.

En aquesta plaça s’ha instal·lat el que vindria a ser el nou centre religiós de l’Uzbekistan. Aquí se situen alguns edificis bastant antics i altres de més moderns i la veritat és que és un lloc ben bonic i relaxat. A aquest aspecte contribueixen tant l’escassa presència de turistes com al fet d’estar apartat del trànsit rodat.

La primera visita que farem en aquesta plaça és la de la Mesquita Hazroti Imom que és, potser, el més modern dels edificis d’aquest lloc. No obstant això, el temple està dissenyat en el clàssic estil dels edificis més bells de Bukharà o Samarcanda, de manera que el que domina aquí és el maó i el fascinant conjunt de vidres esmerilats de colors blaus i turqueses que dominen bona part de la construcció, particularment les seves cúpules. Destacables són també els seus dos minarets que s’eleven fins als 50 metres així com les columnes de fusta que decoren el pati que dóna accés a la mesquita. Per desgràcia no podem entrar a la sala d’oració.

Després de visitar la Mesquita Hazroti Imom la envoltem per situar-nos a l’interior de la plaça Imom, que és des d’on s’aprecia la millor perspectiva de tots els edificis de la mateixa.

El nostre següent objectiu és la Madrasa Barak Khan, és a dir una antiga escola alcorànica que va ser construïda al segle XVI i que ha estat restaurada. A l’interior de la mateixa ens adonem de quelcom que serà una constant en moltes de les antigues madrasses uzbekes: en les cel·les que un dia van ocupar els estudiants islàmics s’han acomodat, en l’actualitat, o bé artesans o bé botiguers que ofereixen tot tipus de souvenirs i artesania. La veritat és que el Barak Khan està ocupat per artesans que realitzen les seves tasques a la vista dels visitants. Trobem aquí pintors, marqueters, ebenistes i altres professionals que ens deixen francament perplexos davant la notorietat dels seus treballs.

Som de comprar més aviat poc en els viatges de manera que després de donar una bona volta sortim del recinte sense cap regal.

Després del Barak Khan ens dirigim fins a un edifici que s’ha situat al mig de la plaça. És la Biblioteca Moyie Mubarek i es tracta d’un dels més importants museus que cal veure a Taixkent. I és que al seu interior es conserva el que es considera l’Alcorà més antic del Món, que data del segle VII i que sembla que va ser portat a l’Uzbekistan pel mateix Tamerlà. La qüestió és que més enllà del contingut, l’edifici en si mateix, també d’estil neoislàmic amb una fabulosa cúpula blau turquesa, és una meravella. Per desgràcia no podem fotografiar el seu interior.

No marxem de la plaça de Jast Imom sense realitzar una última visita. Entrem a un petit edifici situat en una de les cantonades de la plaça en qüestió que està també fabulosament decorat amb una cúpula blavosa. Es tracta del mausoleu del segle XVI dedicat al filòsof i poeta Abu Bakr Kaffal Shoshi.

Amb aquestes primeres visites se’ns ha passat el matí volant de manera que és hora de dinar. Per sort, just davant de l’entrada principal de la Mesquita Hazroti Imom, que no dóna a la plaça si no que queda just al darrere, se situen diversos restaurants de menjar local. L’oferta no és molt abundant, com anirem veient que és habitual en aquests llocs, però el menjar és saborós i econòmic. Mengem uns mantis de carn, una sopa amb mandonguilles i un plov que resulta riquíssim.

MAUSOLEUS D’KALDIRGOCHBIY, HOVENDY TAHUY I …. ¿YUNUS KHAN?

Deixem aquesta zona per acostar-nos fins on s’ubica la Universitat Islàmica de Taixkent, a prop del metro Alisher Navoy. En realitat són només uns dos quilòmetres de manera que decidim caminar-los. Una altra cosa és que després no resulta gens fàcil trobar els mausoleus en qüestió. Particularment en de Yunus Khan, que sembla que és el més interessant i que després d’envoltar l’illa on presumptament s’hagi de trobar no donem amb ell. Després de preguntar a diversos transeünts ens informen que es localitza dins dels terrenys de la Universitat Islàmica a la qual no es permet accedir als que no formen part de la comunitat universitària. Ens quedem, per tant, sense conèixer aquest Mausoleu de Yunus Khan, avi de l’Emperador Babur, que va ser el fundador de la dinastia Mogol de l’Índia.

Després d’aquest desengany sí que podem visitar dos mausoleus gairebé contigus, dedicats al Xeic Hovendi Tafur i a Kaldirgochbiy. Van ser construïts al segle XIV i XV respectivament encara que estan molt restaurats. El primer destaca per les seves dos cúpules blaves i el segon per la seva cúpula de forma piramidal. Molt bells tots dos.

EL METRO DE TAIXKENT

Prenem novament el metro a la parada Alisher Navoy fins a l’estació Kosmonavtlar, a les rodalies de la qual es troba el nostre proper destí. No obstant això, vull comentar-vos sobre la bellesa d’aquest metro de Taixkent.

No es tracta d’un dels més antics metropolitans d’Europa, ja que la seva construcció va ser escomesa en època soviètica, a la fi dels anys seixanta. No obstant això, les estacions són una autèntica bellesa que mereix gaudir. És a dir, si visiteu Taixkent i la vostra opció és desplaçar-vos en taxi, no oblideu visitar també el metro ni que sigui com a atractiu turístic. El metro és quelcom que cal veure a Taixkent i encara que no arribi a l’esplendor del de Moscou és una veritable delícia.

Per cert, les fotos no estan permeses i a nosaltres ens van cridar l’atenció per prendre unes instantànies, un dels molts policies que per les estacions pupulen. El preu del bitllet és de 1200 soms.

MUSEU DE BELLES ARTS DE TAIXKENT

Com gairebé sempre, donem una volta innecessari abans d’arribar a aquest preciós Museu de Belles Arts. És aquesta una altra de les visites imprescindibles de Taixkent, on el continent és tan important o més que el contingut.

Aquest museu se situa en una extraordinària mansió del primer terç del segle XX que va ser utilitzada com a residència d’un ambaixador rus. La decoració d’estil arabitzant és una autèntica delícia, amb filigranes, mocàrabs, majòliques, ornamentacions geomètriques i altres, que la nostra imaginació fa que ens transportem, en un obrir i tancar d’ulls, fins al Palau de Topkapi o fins a qualsevol mesquita d’Isfahan o Samarcanda.

La qüestió és que en aquest museu hi trobem un bon nombre de peces, no sempre antigues, que fan referència a les diferents arts aplicades. Gorres uzbeks (el tübätäy), brodats, catifes, tapissos, pintures, instruments i molts altres elements. Com dic, val la pena, encara que no sigueu molt de museus, ja que la mansió és una autèntica delícia i, a més, un recés de pau.

PLACES D’AMUR TIMUR I DE LA INDEPENDÈNCIA.

Abans que caigui la tarda ens desplacem, novament amb metro, fins a una de les dues places que cal veure a Taixkent. Es tracta de la Plaça de la Independència. Jardins, fonts i diversos monuments que fan referència a la pàtria uzbeka és el que trobaríem en aquesta plaça. I dic trobaríem perquè part de la plaça roman avui tancada a pany i forrellat per un bon nombre de policies. No sabem el perquè del tancament, però només intuïm quelcom del proper Monument a la Mare Pàtria on, per cert, es va aprofitar el pedestal d’una antiga estàtua dedicada a Stalin i que els nous temps van obligar a demolir.

També podem observar, tot i que a contrallum, una mena de porta pseudoneoclàssica composta per 16 columnes, l’arc de la qual es culmina amb les figures de diverses aus. La veritat és que és un monument força singular tot i que no és que brilli precisament per la seva bellesa.

Passegem entre les places de la Independència i la Plaça Amir Timur, és a dir, Tamerlà, que es troba a menys de 500 metres de l’anterior. Totes dues estan unides per un gran parc amb una bonica arbreda a més d’un bon nombre de fonts.

És aquesta Plaça Amir Timur quelcom així com el centre de la nova Taixkent. Enmig, s’alça una gran estàtua eqüestre del gran guerrer turc-mogol nascut en les rodalies de Shahrisabz, lloc que tindrem la possibilitat de visitar. És Tamerlà quelcom així com el gran personatge de la història de l’Uzbekistan de manera que gairebé totes les grans ciutats tenen places i avingudes dedicades a aquest important personatge històric que, com he comentat ja, en realitat ni era ni se sentia uzbek.

A part de l’estàtua en qüestió, alguns edificis de l’època soviètica envolten la plaça. Un d’ells és l’Hotel Uzbekistan, en un altre moment el gran hotel de l’Estat, tot i que de ben segur va passar ja per les seves millors èpoques. També a la plaça es troba un edifici certament singular, de cúpula semiesfèrica i blavosa i de base circular que crida bastant l’atenció. És el Museu Timúrida o Museu d’Història dels Timúrides. No el visitem.
Abans de cercar un lloc per sopar, encara trobem un lloc per descansar una estona. El mòbil d’Isa indica que portem 23 quilòmetres caminats, de manera que estem mòlts. Unes cerveses locals (per cert, sense filtrar) i una shisha ens proporcionen un merescut descans.

Com dic, Taixkent és una ciutat amb suficients llocs a veure com per dedicar-li una jornada sencera.

UN ÚLTIM MATÍ A TAIXKENT

Després de realitzar el recorregut per Samarcada, Bukharà i Khivà, encara tornem a Taixkent on li dediquem un últim matí. Encara que bàsicament ens dediquem a passejar i recórrer alguns mercats, tenim temps per apropar-nos fins a dos bellíssims temples: la Catedral Ortodoxa i la lluent Mesquita Minor que va ser oberta el 2014. La veritat és que és una autèntica meravella, combinant els estils tradicionals moderns amb el lluent blanc marmori tan característic de les mesquites orientals de nou encuny.

Ha estat un brillant colofó al nostre passeig per la capital Uzbeka. Com deiar, són suficients els mercats, places i monuments a paga la pena veure a Taixkent com per dedicar-li una o dues jornades senceres.