PARC NACIONAL DE TORTUGUERO, COSTA RICA. Gaudint de la flora i fauna de Costa Rica.

En qualsevol viatge iniciàtic a Costa Rica no pot faltar l’estada d’un parell o tres de dies al que és un dels estendards del turisme ecològic del país: el Parc Nacional de Tortuguero, al nord de la costa caribenya de Costa Rica. I es que Tortuguero s’ha fet mundialment famós per ser la zona de fresa d’ almenys tres de les vuit espècies de tortugues marines que existeixen: la verda, la baula i la carey. A Costa Rica els hi agrada explicar que Tortuguero és un dels platós favorits del canal de televisió de National Geographic.

Segons sembla, només hi ha un lloc a Austràlia on hi arribin més tortugues marines que aquí. La sort per això no està del nostre cantó, i és que, a l’abril no és època de fresa en aquesta zona. Ens haurem de conformar a recórrer el Parc Nacional, que segons sembla, no és poc espectacle.

Hem contractat un paquet de tres dies i dues nits a Tortuguero. Una llicència turística que no solem permetre’ns. Aquesta vegada però i després de molt meditar-ho hem considerat que la relació qualitat-preu era avantatjosa, doncs arribar a Tortuguero pel nostre comte, tot i que possible, és un pel enrevessat. Així amb el paquet contractat a l’agència Exploradores Outdoors, ens vindran a buscar a l’hotel de San José, i l’últim dia ens deixaran a la zona del carib sud, a Puerto Viejo. A més, inclou l’estada a un modern lodge a un parell de quilòmetres del poble de Tortuguero, amb pensió completa i les diverses excursions que farem pels canals del Parc Nacional. O almenys aquests són els tractes.

Vaja, que hem contractat l’antítesi del viatger de motxilla, però de tant en tant ja ho fem això, i a més, aquesta vegada estem en viatge de noces, o sigui, que algun caprici ens podem permetre.

DE SAN JOSÉ A TORTUGUERO

Amb tot això, ens hem llevat ben aviat. I la veritat és que no hem començat gens bé perquè la buseta que ens havia de recollir ha arribat una hora tard, quan ja pensàvem que havíem fet salat.

Nosaltres i els altres set turistes comencem a fer camí per la carretera 32 que porta cap a Limon. És la mateixa que vam recórrer ahir de tornada de Sarapiqui (podeu veure el post sobre l’anada al Parc Nacional del Volcà Poás aquí)  i que passa pel mig del Parc Nacional Braulio Carrillo. Ara, ben de dia, el parc es manifesta immens, amb una vegetació exuberant a banda i banda de la carretera i d’un intens verd que cega els ulls, tot i que estem a l’època seca i fa uns mesos que gairebé no plou.

Abans d’agafar el bot que ens portarà a Tortuguero fem dues parades. La primera a un restaurant de carretera on farem un esmorzar de forquilla. La segona, a la plantació bananera “Del Monte”, una de les moltes que poblen la zona, i juntament amb la Dole, la més important del país.

I és que aquesta zona és plena de plantacions bananeres de capital transnacional. És sens dubte, una de les indústries més pròsperes del país i que donen feina a milers de ticos i també de nicas que han vingut del país veí per buscar-se la vida.

La indústria bananera té però un fosc passat. Durant gairebé tot el segle XIX la mà d’obra fa ser proporcionada pels jamaicans que havien vingut a treballar en la construcció del ferrocarril que anava de San José a Limon. La realitat però va ser que tant amb la construcció de la línia ferroviària com després amb el cultiu del bananer, els jamaicans, van ser tractats com autèntics esclaus, amb maratonianes jornades sota el sol, amb uns salaris indignes i amb una alimentació pèssima i deficitària. Van ser milers els jamaicans que van marxar el seu país per guanyar-se el pa i que a Costa Rica només hi van trobar la misèria en forma de modern esclavatge. Costa Rica mai va reconèixer la nacionalitat d’aquells immigrants i els seus descendents i a més, van perdre el dret a la seva nacionalitat inicial, convertint-se en apàtrides. La qüestió és que els descendents d’aquella negritud s’han establert a la zona caribenya, des de Limon cap el sud. De fet, fins més enllà de la frontera amb Panamà. Encara ara tenen una escassa consciència de ser costariquenys, conservant la cultura rastafari pròpia dels seus avantpassats.

Per altre part, la indústria bananera va provocar un autèntic desastre ecològic en forma de desforestació de milers d’hectàrees de bosc primari que es van cremar per tal de fer-hi zones aptes pel conreu del plataner. El paisatge en cinquanta anys va canviar, i els centenaris arbres van donar pas a les uniformes i quilomètriques planícies de plataners. La United Fruit Company, que així es deia l’empresa inicial i que era coneguda com Mamita Yunai, fou una de les peces més importants en l’engranatge de l’explotació de Centreamèrica, des de Guatemala fins a Panamà.

Avui les coses han canviat. Els petits agricultors s’han agrupat en cooperatives per tal de vendre el seu producte al millor preu possible. Les grans multinacionals, començant per Dole i Del Monte, procuren imposar preus més baixos. Res que no coneguem del nostre país. És la mateixa polèmica entre els productors de cava i els que conreen la vinya, transportada aquesta vegada, més enllà de l’atlàntic.

A la plantació podem veure la recol.lecció del plàtan i la posterior classificació i empaquetament, just una o dues setmanes abans de que madurin. I es que el plàtan s’envia als Estats Units o Europa pel seu consum. Aquí diuen que els pitjors plàtans són els que queden pel consum nacional. És curiós: a Tenerife diuen el mateix.

Aprofitem la parada per fer una pipa. És a dir, per beure el suc d’un coco. Avantatges de ser al tròpic: pots substituir la Coca Cola per un suc natural en qualsevol moment.

Després, i de camí a Cañas Blancas passem també per enormes plantacions de pinya. Descobrim que aquesta és el fruit d’una planta del tipus bromèlia. Coses que descobrim passats els trenta.

Un cop a l’embarcador de Cañas Blancas pugem a una barca de fusta allargada. Al llarg de gairebé hora i mitja passem per diversos canals, molt amplis tots, fins arribar al Laguna Lodge, on ens estarem aquests dies. Pel camí, el guia, ens explica algunes peculiaritats de Tortuguero i la zona i de tant en tant ens ensenya algun animal. Demà tindrem temps per descobrir els canals i senders del parc.

Al arribar al Laguna Lodge, breu explicació dels horaris i funcionament del lodge i còctel de benvinguda. Suposo que deu ser ’habitual en aquests casos, però per nosaltres, més aviat poc habituats dels gran hotels, és gairebé una novetat.

Tortuguero, el poble, està a uns dos quilòmetres del lodge. S’hi pot anar per un sender paral.lel al canal o pel mateix canal. I així ho fem, de manera que després de dinar un bufet més que correcte, ens acostem al poble on hi estarem un parell d’hores. De seguida ens adonem de dues coses. La primera es evident: la població és una mescla de criolls i negres, a ben segur, descendents dels jamaicans que van venir a construir el ferrocarril. La seva pell negra, nua i musculosa, sense samarreta i el seu llarg cabell rasta els fa inconfusibles. La segona encara està més clara: si alguna vegada la va tenir, Tortuguero ha perdut la seva essència. En menys de vint anys ha passat de ser un petit poble de pescadors a ser un pròsper poble dedicat enterament i gairebé en exclusiva al turisme. Les cabines, que així s’anomenen els petits hostals, se succeeixen als supermercats per guiris, als restaurants i a les botigues de records, aquestes últimes a preus que et fan dubtar si estàs a Costa Rica o a Noruega. El poblet de seguida s’acaba, just allà on comencen els senders del parc natural, o sigui, que toca girar cua i fer temps, tranquil.lament en aquesta poblet perdut del carib.

PASSEIG PELS CANALS DEL PARC NACIONAL DE TORTUGUERO

Novament la llum del sol ens ha despertat de bon matí. No deuen ser ni les cinc del matí. El despertar del dia i de tots els animals que viuen a la selva fa que ja no dormim més. Dormim a plena selva, de manera que els sorolls, sobretot de les aus, semblen multiplicar-se per mil en aquest paratge.

De totes maneres calia matinar. I es que hem quedat amb en Nacho, el nostre guia, per fer un matiner recorregut pels canals de Tortuguero i així gaudir de la fauna de l’indret. Segons sembla, a primera hora del matí és el millor moment per veure animals, i això és el que volem tots. O sigui, que just després de fer un cafè, hem pujat a una petita barca per deu o dotze persones i hem començat amb la descoberta dels canals del Parc Natural. I no ens ha defraudat pas. Hem pogut veure un munt de rèptils (caimans, cocodrils, basiliscs, iguanes,…), mamífers (mones aranya) i multitud d’aus (voltors, bernats pescaire, garses de totes mides i colors, ahingues, trogons, montezumes, tucans,… i molt altres dels que ja no recordem els noms). Un enorme festival que ens ha fet gaudir de debò enmig d’un silenciós passeig de gairebé dues hores.

Després hem tornat al lodge per tal d’esmorzar i encara hem tingut temps de fer una refrescant remullada a la piscina, que està al bell mig del jardí, envoltada de palmeres i diversos arbres tropicals, i de llegir una mica sobre Tortuguero.

A quarts d’onze hem tornat a quedar amb en Nacho que ens porta aquesta vegada a la zona dels senders terrestres del Parc Natural. Ara el grup s’ha reduït, i calçats amb botes d’aigua per si està enfangat, som sis els “aventurers” que ens disposem a aprendre una mica més sobre la flora i la fauna de Tortuguero.

El recorregut, per l’estret sender d’uns dos quilòmetres de llargada ens ha durant una hora i mitja i és que en Nacho s’anava parant per explicar-nos sobre els diferents arbres i arbusts de la zona. Tot molt il.llustratiu, encara que d’animals n’hem vist menys. Si que hem pogut veure la primera família de mones congo, amb algunes cries penjades de les seves mares.

I per la tarda repetim canals, aquesta vegada per una altre secció. Novament ens sorprenem amb caimans a un metre de la nostra barca, precioses iguanes suspeses d’una branca i una formidable sorpresa, un mandrós, un mamífer molt difícil de veure i del que en  veiem una parella a dalt de tot d’un arbre altíssim a la ribera oriental del Canal de la Penitència.

Un final fantàstic per un dia on hem pogut aprendre força sobre la flora i la fauna d’un país tan divers com Costa Rica. Abans d’anar a dormir, encara tenim temps de fer l’última remullada a la piscina i repassar les nostres guies.